–«Hem calculat que uns 20.000. Entre els Països Catalans i arreu, fins a Itàlia per exemple. És difícil calcular-ho exactament; tenim per exemple gent que vénen a buscar la Flama i fan un relleu fins a Ais de Provença, 380 quilòmetres corrent. Però des d'allà n'hi ha altres que la porten fins a l'alta Savoia. Entorn d'aquests punts hi ha gent que recull la flama i encén focs. Al Congrés 2010 dels Focs de Sant Joan ha vingut gent de Vintimille, a Itàlia, de Marsella, Toló, i des d'aquestes ciutats hi haurà relleus de la Flama del Canigó cap a tot arreu: Lió, Ginebra, París, Tolosa també...»

–«A la Catalunya del Nord pràcticament tots els municipis tenen la Flama del Canigó. Però el que fa la força d'aquesta nit és la Catalunya sud. Nosaltres al nord sem 400.000 habitants i al sud són uns 11 milions. És el sud que ens dóna la força i l'energia. Això ens dóna arguments per dir que el Canigó és important, que és un símbol que no es pot tocar.»

–«Es va crear al 1947. Jo de petit vivia al costat de la catedral Sant Joan a Perpinyà i sempre havia vist focs de Sant Joan. La Segona Guerra Mundial ho va aturar tot. Llavors quan me vaig cuidar del Cercle de Joves vaig proposar de fer focs de Sant Joan a Perpinyà; ens van prohibir de fer-ho a ciutat per qüestions de seguretat i vam anar a fer-ho a l'ermita de Nostra Senyora de la Salut, als afores. De 1947 a 1958 es fan fer un foc allà. S'hi va anar afegint tanta gent que no s'hi cabia més i llavors vam tenir la idea de fer els focs a dalt de les muntanyes.»

–«Era un muntanyenc i un amic. Ell va ser el primer que va encendre un foc a dalt del Canigó. Ens hi vam afegir i el vam ajudar; vam posar els muntanyencs del nostre club a disposició per encendre focs a tots els cims i torres de guaita entorn de la plana del Rosselló. Vam encendre vint-i-dos cims. En dèiem els focs cèltics. I al 1963 nosaltres vam tenir la idea de baixar la Flama del Canigó a la plana fent un relleu de corredors.»

–«Hi va haver una correlació entre la tradició de Sant Joan i la Flama del Canigó; la Flama és el símbol de la voluntat de compartir un missatge d'amistat, d'amor. Donant la Flama a algú, dono un xic de jo mateix, un xic de la meva identitat. Hem rellançat una tradició; a Provença ja no es feien focs de Sant Joan i se'n tornen a fer amb la Flama del Canigó.»

–«No es pot comparar; fa 40 anys vam fer un Congrés de Salses i érem unes 80 persones. Al 2010, el congrés es torna a fer a Salses i hem sigut més de 800.»

–«Sí, perquè són els catalans que s'obren als altres, els catalans comparteixen la seva amistat. Ens estimem la nostra identitat, la nostra terra, la nostra llengua i la nostra història; i quan donem la Flama és un xic de tot això que donem.»

–«És impossible saber-ho. Es va a buscar la Flama d'un poble a l'altre. Es fan relleus amb cotxe, motos, en bicicleta, i a peu... No és una estructura rígida. Tot funciona amb iniciatives locals de pobles, de persones. Cadascú pot fer-ho com vol mentre no se'n faci un ús polític, religiós o publicitari.»

–«L'acte que hem fet amb la Flama del Canigó a la Porta dels Països Catalans de Salses; era emotiu, amb una cobla, gent de Catalunya sud i nord cantant Els segadors, les referències de Salses a Guardamar, de Fraga a Mao.»

–«Que continuï. Que puguem mantenir el lligam que representa la Flama dels Països Catalans. Fem molta enveja, hi ha gent que veu la força que representem i que voldrien disposar-ne. El meu desig és que conservem això al marge de la política i que conservem aquest esperit català de convivència i amistat per compartir.»