Un altre món és possible

...i desitjable: un món més just i habitable, on els recursos es troben a l'abast de tothom i on la igualtat d'oportunitats siga real. On el respecte a la diferència estiga reconegut i practicat i les llibertats s'expressen sense ferir els altres. Això passa, però, per l'aprofundiment de la democràcia, que no és només que estiga abolida l'esclavitud —nominalment al menys—, que s'haja aconseguit el sufragi universal —el dret a votar—, a constituir associacions i a expressar-se lliurement. No. Perquè massa vegades la democràcia s'entén -encara ara i entre nosaltres- com una cursa on tot val —manipulació, mentides descarades, males arts...— i, una vegada aconseguit el poder dels vots, portar endavant una política absolutament antidemocràtica i partidista. És a dir, s'accepta la primera part del procés —les eleccions—, i això perquè no és immune a la manipulació i es dictatorialitza la segona —el govern—. No és estrany, doncs, la pèrdua de credibilitat dels polítics -per culpa d'uns pocs- i la desconfiança envers els partits —per culpa, també, d'alguns—. Això, naturalment, afavoreix l'abstencionisme i facilita la instal·lació dels governs en el conservadorisme i la por.

Conservadorisme perquè, al final, manen els què han manat sempre i por, perquè qui ens defensarà de la inseguretat i del terrorisme, si no són els què manen? Sense preguntar-nos quina responsabilitat té el poder —que la té i molta— en la gestació del terrorisme. O atiant l'odi als immigrants i fent-los responsables (!) dels nostres mals, quan majoritàriament els deixem els treballs que nosaltres no estem disposats a exercir o els explotem descaradament, aprofitant que no tenen “papers”.

Així que cal reconstruir la democràcia i això comença per recompondre el sentit comunitari de responsabilitat social —tots som importants— i per la creació d'una trama associativa densa i variada, per interlocutar amb els governants, més enllà de la cita periòdica a les urnes i fer de contrapoder envers l'Estat estricte i el mercat capitalista pur i dur. Sense oblidar el repte d'un futur ordre econòmic no excloent ni depredador, alhora que durable, amb empreses solidàries i consumidors responsables, instaurant la idea i la pràctica no d'un creixement sense límits, sinó d'un decreixement assumit i alliberador. Caldria, al respecte, engegar una campanya per il·legalitzar la cobdícia i castigar de manera exemplar els qui saquegen i estafen de forma descarada i prepotent, mentre ells naden en l'abundància.

Sense oblidar la revisió del paper dels mitjans de comunicació, ara només atents a la captació de clients, quan haurien de contribuir a la construcció d'una societat més humanitzada on els valors de la veritat, el respecte, l'objectivitat i l'educació en l'oci, la informació i la cultura primen sobre l'índex d'audiència. I el reconeixement que bona part dels guanys actuals, els devem a les dones, no només per la seua tasca silenciosa i gegantina en la família i en la societat, sinó pels moviments feministes que, des de 1966 quan es reivindicava un feminisme ample i acollidor, han demostrat una capacitat transformadora increïble, per superar la mirada androcèntrica —masclista, vaja— que encara és vigent i s'oposa al reconeixement ple de la igualtat de drets i deures d'ambdós sexes i de la seua presència social i política.

I ara que s'ha reeditat en la nostra llengua, la Utopia de l'humanista Thomas More (Londres, 1478-1535), és ocasió de recuperar els seus plantejaments a favor d'una societat més justa, organitzada i feliç. Thomas More, ens dona pistes per analitzar —i posar a la pràctica— el valor de la ciutadania responsable i ell mateix ho portà al límit, en oposar-se al sàtrapa Enric VIII, en la seua pretensió d'erigir-se en cap de l'església anglicana, que li costà la mort. El seu —el de Thomas More— fou un treball intel·lectual notable i el seu compromís polític, decidit i valent i en coherència amb els seus principis com a humanista europeu reconegut ja en el seu temps i ara encara més.

Així, amb la proposta d'una societat ideal —utòpica— More no volia altra cosa que servir de referent per millorar la vida de la gent del seu temps, tot i reconèixer —el nom ho diu: utopia, lloc inexistent, de moment, però tant desitjable com difícil d'assolir—. I això en un continu caminar cap a allò que sembla impossible. Com ara la pau al món, o el combat a la pobresa, o la lluita contra la fam i les malalties arreu del món. Amb solidaritat amb els més necessitats, Solidaritat, però, estable i eficaç, no només temporal o intermitent, quan passa una desgràcia, com la tragèdia d'Haití, pel terratrèmol que s'ha cobrat milers de víctimes —milions si comptem els desplaçats—. Perquè aquell país —1/3 de l'illa “La española” al Carib—, des de la seua “independència”, viu una tragèdia permanent i diària: misèria, fam, dictadures fèrries, democràcies febles, fallida de les institucions, corrupció generalitzada, camp dominat per les màfies i els malfactors...i ningú no ha mogut un dit —l'ONU es fa present i poca cosa més— per millorar aquella terrible —i diària!— situació fins a nivells, no ja de bonança econòmica i benestar suficient per a la població, sinó de mínims de supervivència i dignitat per als nou milions d'habitants d'aquell territori espoliat, degradat i oblidat del món.

Tant de bo que enmig de les hecatombes que estem vivint —quin eufemisme “vivint”, més bé morint!— com la feixuga recuperació del poble haitià del terratrèmol patit, els desastres ecològics com el del golf de Mèxic per la fuga de cru, les guerres i la fam al món, la destrucció de pobles i territoris —Palestina, Xexenia, el Tibet...— ens remoga la consciència més enllà de donar mostres de solidaritat i prou. Perquè un altre món és possible si ens ho proposem: la relectura de Thomas More ens ajudarà, a bon segur.