Societat

anàlisi

L'Església que espera Benet XVI

Quan es parla de la influència catalana al Vaticà, el caputxí Vives i Tutó és recurs obligat, malgrat que han passat una centena d'anys del seu exercici com a conseller de Lleó XIII i Pius X. Els catalans mai s'han mogut bé en els passadissos curials i, quan ho podien haver fet, al pontificat de Pau VI, el cardenal Jubany renuncià a mirar cap a Roma, mentre els valencians hi aterraven fins amb els escolanets més espavilats. L'Església catalana n'ha pagat un alt preu, de la renúncia, més quan Joan Pau II tenia pensat no fer cap concessió a “l'església holandesa del sud”, títol guanyat per les comunitats cristianes de casa nostra, a partir del Vaticà II, quan es distingiren per ser punta de llança d'una experimental església progressista.

El pontificat de Joan Pau II, espiritualista i autoritari, comportà una època grisa per a l'Església catalana, sotmesa a la incomprensió d'uns i al centralisme d'altres, mentre les darreres voluntats eren impulsades per l'arquebisbe Ramon Torrella en el Concili Provincial Tarraconense, amb unes conclusions rebutjades per Roma i que mai no seran aplicades. L'eix Vaticà – Madrid funciona a la perfecció i es rebutja definitivament la Conferència Episcopal Catalana i ni tan sols es permet la creació de la Regió Eclesiàstica, una formula aprovada pel Vaticà II que funciona força bé entre les diòcesi italianes. Nomenaments imposats, prohibicions de tota mena i empobriment de la pastoral debiliten l'Església catalana, mentre la clerecia perd efectius i els temples es buiden. La penúltima escena de l'acte sacramental, el setembre del 2003, quan Romà Casanova, nomenat bisbe de Vic, pren possessió entre crits demanant la dimissió i pancartes de rebuig. Només quedava la traca final, amb Wojtyla vivint la darrera aventura, quan s'esquartera la diòcesi de Barcelona sense cap mena de consulta a les parts implicades.

Amb una Església catalana molt debilitada, l'elecció del cardenal bavarès Ratzinger apunta un nou horitzó. El novell secretari d'Estat, Tarcisio Bertone és un enamorat de Montserrat, on ha pelegrinat en diverses ocasions. Giovanni Vian i Gianfranco Ravasi són sensibles al fet català i l'elecció del jesuïta menorquí Lluís Ladaria com a secretari de la Congregació per la Doctrina de la Fe també ajuda a la comprensió de la realitat catalana. El cardenal Martínez Sistach viatja constantment a Roma, després de ser elegit membre del Tribunal de la Signatura Apostòlica, i l'abat benedictí Soler es mou pel Vaticà com un peix a l'aigua; entre tots, un aliat impensat, el cardenal Cañizares, fins fa poc incondicional de Rouco i ara íntim de Sistach. L'Església catalana es disposa a replantejar una relació fins ara deteriorada.

Aquesta és la realitat de l'Església local que espera Benet XVI. El futur, una incògnita.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.