Sahrauís

Avui tindrà lloc la manifestació a Madrid per l'autodeterminació del poble sahrauí, una més de les nombroses accions humanitàries i reivindicatives que —des d'aquell agre-dolç 1975— la ciutadania espanyola reclama insistentment a pesar de l'acció deshonesta dels diversos partits que han tingut responsabilitats de govern des de la Transició.

El que els nostres governants mai no s'atreviren, ni adés ni ara tampoc, a solucionar per la via diplomàtica donant prioritat a l'autodeterminació del Sàhara Occidental, és el que el poble no deixa de demanar amb vehemència responsable i coherència solidària.

No pocs activistes anònims i associats donen el millor de si mateixos per tornar-los d'alguna manera als abans compatriotes africans el càlid recolzament que denega, sistemàticament, el govern de torn. No fa falta recordar ara i ací els seus desvels per acudir als camps de Tindouf, a l'Algèria profunda, a traure's als xiquets malalts, a facilitar-los una educació normalitzada, a acollir-los i adoptar-los si escau, a ser respectuosos amb qui ho ha perdut quasi tot menys la dignitat.

Personalment, he tingut al llarg de la meua labor docent alguns alumnes sahrauís, adolescents que venien a Mislata de la mà d'AHuIM per allò de tractar les seues malalties en els hospitals valencians. Xiquets sense estat, que no apàtrides, que havien nascut i crescut als camps de refugiats de l'inhòspit altiplà del Dráa. Una experiència gratificant, sobretot en comprovar que la seua naturalitat els feia integrar-se entre la jovenalla del col·legi, dissipant les diferències evidents entre la vida i la criança d'uns i altres.

Ara per ara, tinc un alumne universitari (Mustapha) que és un goig de maduresa i sensibilitat, un jove emigrat de la seua nació que té un pensament clarivident no només de la seua realitat (i la nostra desídia) sinó del que suposa l'almoina nècia d'occident vers altres realitats com la seua, per exemple. Ell tampoc va nàixer a l'Aaiún, d'on prové la seua família, sinó a l'estranger. Durant anys s'ha anat formant a casa nostra i, ara, estudia Filologia Hispànica. Assisteix interessat a la meua matèria, hi parlem de la situació del Tercer Món, del Sàhara, d'Espanya, del País Valencià i, darrerament, de la repressió del Marroc i de la lògica preocupació pels seus parents.

Aquesta setmana el veig naturalment absent, mentre que faig classe d'Història de l'Art ell no fa més que pensar. Està en joc, una vegada més, la integritat del seu poble, la seua lluita en solitari i el seu crit per la injustícia que mai no cessa ni s'apaga.

Avui vull ser Mustapha i els altres exalumnes que per mi han passat, els que han perseverat per conservar intactes en la memòria els nostres deures i obligacions, aquells que obrin de bat a bat les seues portes generoses per remeiar l'anhel de tornar a la seua pàtria, a la seua llar.

Avui, una vegada més, som ells.