Societat

La contra

El mur anomenat del cementiri

La mort ens iguala a tots, o és que unes morts violentes valen més que d'altres? La memòria històrica no s'hauria d'aturar només en el record dels executats pel franquisme

Sota el sol del migdia de l'estiuet de Sant Martí passegem pel cementiri vell de Girona, amunt i avall de la llarga tirallonga de ferro de Corten on hi ha gravades les identitats dels més de cinc-cents morts afusellats pel franquisme en la crua represàlia engegada després de la Guerra Civil. Fa pocs dies la van inaugurar. Ara tot ha tornat al silenci.

Recordem que quan érem molt joves, aquell indret on jeien els cossos sense sepultura coberts només per la terra era un espai maleït, innominat, silenciat, envoltat d'unes tanques de matolls vegetals, de considerable alçada, suficient per impedir de tafanejar-hi. Les famílies de Girona coneixien el lloc i xiuxiuejaven en veu baixa: “Aquí hi ha els rojos que van afusellar...” dirigint una mirada temorenca i nerviosa vers al camp abonat de cadàvers. Van passar molts anys abans no vam tenir una idea clara de la magnitud d'aquella tragèdia. Ara hi som davant. Recordem The Wall-El Vietnam Veterans Memorial que es pot visitar a Washington. És clar que allà hi ha 58.132 noms, però no hi fa res: cada mort és individual, únic, aïllat. També evoquem Espriu quan escriu “Dels meus morts que riuen d'estar sempre junts”... És possible que al cap dels anys els morts afusellats se'n riguin de la pròpia tragèdia? Repassem la llista i ens sorprèn la joventut de les edats expressades: 20 anys, 23, 25, 30, 32, 35... són les més sovintejades. En la plenitud de la seva vida. El Caudillo signava el “enterado” a la sentència, que els enviava a la mort inexorablement. Carles Rahola és un més de la colla –dels pocs que passaven de la cinquantena d'edat– que estan arrenglerats per ordre alfabètic. També costa d'entendre que la majoria procedeixin de pobles petits de pagès o de muntanya. Així resulta que no pertanyien a les “masses proletàries” els activistes represaliats, sinó de nuclis misèrrims de població. Podem comprendre que en aquells llogarets on tothom es coneixia, la denúncia, la delació era més freqüent perquè havia arribat l'hora de les venjances personals. També es repetien noms i cognoms que més tard hem conegut com a propis dels seus fills, dels seus néts, dels seus parents... i cap d'ells mai ens havia explicat prou bé el tràgic destí del seu avantpassat directe, com si en tinguessin vergonya...

Però tot i sentir-nos consolats, també voldríem que la Memòria Històrica Democràtica no s'aturés només en el record dels executats pel franquisme. En els primers dies de la cruel guerra també moltes persones –reconegudes com de dretes– van morir a mans d'incontrolats i d'extremistes. Després el franquisme els va etiquetar tots com a gloriosos caídos por Dios y por España i per aquest fet el seu record ha estat bandejat i oblidat un cop consolidada la democràcia. Res més injust, tota vegada que molts van ser executats en una cuneta, sense causa ni tampoc judici, en l'esclat de la revolta feixista, però ells ni sabien qui era Franco ni combregaven en absolut amb les seves idees. També aquí les venjances personals i els odis seculars entre famílies hi jugaren un paper fonamental. El franquisme es va apropiar, per a la seva vergonyant propaganda, de morts que no hi tenien res a veure.

O és que algú pot pensar que unes morts violentes valen menys que unes altres? La mort –segons diuen les àvies– ens fa tots iguals.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.