Agenollar-nos quan toca

Al setembre de 2009, una senyora que viatjava de Girona a l'Alguer, després d'adreçar-se en català al guàrdia civil de la duana, fou -primer- invitada a expressar-se en castellà, després interrogada, i finalment, retinguda fins que va perdre el vol. Com a persona respectuosa de la llei, l'Àngels Monera va interposar, posteriorment, una denúncia al jutjat. A resultes d'això, la condemnaren per insults a l'autoritat, i l'obligaren a pagar una indemnització al funcionari que no trobava correcte haver d'escoltar català a l'aeroport de Girona. Podeu imaginar quines serien les conseqüències si un ciutadà castellanoparlant, en qualsevol aeroport, fos obligat a expressar-se en català?

Saïda Saadouki, la traductora que —l'agost de 2010— va gosar de saludar en català al guàrdia civil que custodiava l'entrada de la caserna de Palma, també fou insultada per això. “Mora catalanista” i algunes altres floretes, va haver d'escoltar de llavis del guàrdia en qüestió i del seu capità, que es veu que —a més a més— considerava que el català era una llengua que no existia. És curiós com una cosa sense existència pot exasperar tant segons quins individus: deuen ser misteris reservats a segons quines capacitats intel·lectuals. Finalment, la jutge —que no va admetre com a prova la gravació de la conversa (és lògic: podria haver desmentit la declaració del guàrdia)— l'ha condemnada a ella, que també ha perdut la feina de traductora, a pagar una indemnització a l'oficial que la va insultar.

Això són només un parell de mostres de coses que passen, al nostre territori, ara i adés; no massa sovint. Només amb la freqüència justa perquè no arribem a oblidar qui som nosaltres, qui són ells, i qui mana. Al principi, fa ja uns segles, i de nou fa unes quantes dècades, calgué fer-ho ben palés i extensiu a tothom. Així, a uns i a altres els rentaven la boca amb sabó o els fotien un parell d'hòsties ben pegades perquè aprengueren a parlar en cristià. A les escoles es prohibia tota llengua que no fos el castellà, i era impossible trobar —fora de l'àmbit estrictament privat i familiar— espais de comunicació normal en català. Ara, però, estem en una altra fase. Això tan groller seria contraproduent, i només cal algun recordatori de tant en tant, per tal que no ens arribem a creure que les coses han canviat del tot; perquè no perdem de vista qui és l'amo, i davant de qui ens hem d'agenollar, quan toca.

I toca sempre que una persona, independentment de la seua edat, condició, nivell de formació i competència, es troba davant d'un energumen amb pistola i uniforme, que —com a fidel representant de l'essència més profunda de l'estat que li paga el sou— detesta tota forma de cultura, i odia tota llengua que no siga l'única que ell coneix (és tan incongruent això en un estat en què fins i tot el president del govern és ridículament monolingüe?).

L'únic avantatge de tot això, ja ho he dit en altres ocasions, és que ens pot ajudar a traure'ns la bena dels ulls i acceptar d'una vegada que no tenim un estat de dret. O que el que tenim (i paguem) no és nostre. Necessitem dotar-nos d'un sistema judicial de protecció dels nostres drets civils, que l'estat espanyol no ens proporcionarà mai. L'estructura política i jurídica (no sé si és pertinent fer aquesta distinció en el cas que ens ocupa) de l'estat espanyol, hereva d'una dictadura ultranacionalista, no està dissenyada per a protegir-nos sinó per a sacralitzar i eternitzar els privilegis d'uns altres. Les seues lleis i els seus jutges sempre els protegiran i defensaran a ells. I és evident que a nosaltres, no ens consideren dels seus.