Uns quants malentesos entre bretons i francesos

Quan, el 1870, durant la seva marxa bèl·lica, l'emperador francès Napoleó III passava prop de regiments de soldats bretons, es meravellava del seu patriotisme. Aquests, en veure'l, s'aixecaven i cridaven: «Er ger! Er ger!» (que es pronuncia er guer). I l'emperador, commogut, deia: «Ah, bona gent, quina pressa d'anar a la guerra!». Els bretons, però, no cridaven la seva ànsia de matar prussians, deien, molt més pragmàticament: «A casa! A casa!»

Ignoro si aquesta anècdota, explicada sovint per militants bretons, és verídica o no. En tot cas sembla l'inici d'un malentès recurrent entre bretons i francesos. A la guerra següent, la Primera Guerra Mundial, se sap que alguns soldats bretons van ser afusellats per refús d'obediència perquè, monolingües, no entenien les ordres dels oficials... I aquests també devien equivocar-se quan els sentien remugar «Er ger...». A la Segona Guerra Mundial el malentès va ser encara més profund. Va haver-hi una divisió dels nacionalistes bretons, una part dels quals va col·laborar amb els alemanys durant l'Ocupació seguint l'adagi que «l'enemic del meu enemic és el meu amic». Aquest error, tan estratègic com moral, va conduir i condueix encara a vegades el bretonisme a ser sospitós d'idees filonazis. Una excusa perfecta per als jacobins per refusar el més mínim inici de diàleg amb les militants bretons, els quals recorden, però, que una part dels nacionalistes, en aquells anys foscos, va integrar la Resistència i que, de totes maneres, tant en nombres absoluts com en percentatge, la quantitat de nacionalistes bretons que van col·laborar amb els nazis és baixíssima en comparació amb la dels nacionalistes francesos que també van fer-ho...

Avui, en una mena d'homenatge a aquests bretons morts en guerres que no haurien hagut de ser les seves, els moviments reivindicatius de Bretanya enarboren sovint el lema «Brezhoneg er ger! Brezhoneg er skol!» ‘El bretó a casa! El bretó a l'escola!' La llengua bretona ha estat inscrita al Llibre vermell de les llengües en perill de la Unesco i aquesta inscripció sembla que ha despertat algunes consciències a Bretanya. Les col·lectivitats locals concernides fan un esforç real, en el migrat marc legal francès, per promoure aquesta llengua, un esforç infinitament més gran que el que fan per al català, en el mateix marc legal, les col·lectivitats locals de Catalunya Nord. L'ensenyament immersiu, a través de les escoles Diwan, representa una força modesta però real, i l'ensenyament públic obre línies bilingües amb molta més facilitat, encara un cop, que el mateix ensenyament públic a Catalunya Nord. Cal dir que Bretanya es beneficia d'un avantatge paradoxal. Bretanya, i encara més el País Basc Nord i Còrsega. En aquests tres territoris, l'Estat compra la pau civil. Són els tres territoris en què hi ha hagut, pot haver-hi o hi ha algun tipus de violència identitària, i els governs successius, contradient tots els discursos oficials, donen avantatges a aquests territoris, en particular en el camp de l'ensenyament. A Bretanya, al País Basc Nord i a Còrsega, molts problemes d'ensenyament –obertura de línies bilingües, iniciació de la llengua, escoles immersives– no es resolen al Ministeri d'Educació sinó al Ministeri d'Interior. Allà, un funcionari rep les trucades dels diputats o dels batlles preocupats i transmet aquesta inquietud al seu col·lega d'Educació, al qual suggereix de resoldre el problema favorablement. I, així, els més violents són els que tenen més. És indecent, indigne i extremament hipòcrita, però és així.