Barcelona, 1951: any zero de la lluita contra el franquisme
Aquests dies fa 60 anys de la vaga de tramvies
Era una queixa pel preu del bitllet però va esdevenir la primera gran protesta contra el règim
Era dilluns 12 de març, però del 1951. Les cròniques diuen que a la ciutat feia fred i que el cel estava encapotat, amenaçava pluja. Aquells dies, oficialment, no passava res: a la plaça d'Oriente de Madrid milers de persones sentien per ràdio un discurs del papa; però a Barcelona alguna cosa es començava a moure a cops de colze, en converses a mitja veu i mirades furtives als cafès. La pobra, bruta, trista i dissortada Barcelona sorgida de la repressió i la postguerra va trencar el seu gris silenci aquell dia després de dotze dies de no pujar als tramvies en protesta per l'elevat preu del bitllet. Una manifestació, el tancament d'algunes fàbriques, tramvies cremats, enfrontaments amb la policia, centenars de detinguts, alguns morts... Aquell gest valent va acabar convertint-se en la primera protesta massiva contra el franquisme i la carestia de la vida.
Aquests dies fa 60 anys de la mítica vaga dels tramvies. Barcelona torna avui a tenir tramvies, cap al Baix Llobregat i cap al Besòs, però ningú no commemorarà aquell esclat social. Amb el boicot dels ciutadans de Barcelona a la Companyia de Tramvies de Barcelona el març del 1951 –transport públic fonamental a la Barcelona dels anys cinquanta–, es demanava en primer lloc una reducció del preu pel greuge comparatiu que s'establia amb el de Madrid, però la protesta expressava de fons el malestar entre la població per les duríssimes condicions de vida patides des del final de la Guerra Civil.
Dues setmanes de protesta col·lectiva i silenciosa van culminar amb un dia de revolta al centre de la ciutat. Com reflectia el diari La Vanguardia Española, “els sediciosos” barcelonins van obrir el matí amb piquets a les fàbriques i tallers, van continuar amb una manifestació a Via Laietana –irrompent a plaça Sant Jaume i fugint pels carrers del Gòtic–, van apedregar l'hotel Ritz, i van cremar i entravessar tramvies a la ronda Sant Antoni, Rosselló i Muntaner... Els activistes, trencant la por i desafiant la dictadura, van baixar per Via Laietana, segons la crònica de La Vanguardia, “entre crits subversius, amenaces i cantant La Internacional”. El diari acaba dient que “la policia es va veure obligada a actuar i es van produir un mort i una vintena de ferits”; la xifra real, però, va ser superior. El franquisme va prendre nota de la protesta i va fer dimitir el governador civil de Catalunya, Eduardo Baeza, i l'alcalde barceloní, Josep Maria Albert. La puja de preus va quedar anul·lada.
L'inici de la vaga va ser probablement espontani, tot i que més tard hi donaren cos desenes d'estudiants i militants de la CNT, el Front Nacional de Catalunya i el PSUC; fins i tot entre els detinguts hi havia el dirigent comunista Gregori López Raimundo. Provocada per l'augment del preu del bitllet i en una situació molt difícil econòmicament per a la majoria de famílies barcelonines, va tenir un amplíssim seguiment.
Tal com relata Félix Fanés, autor d'un llibre sobre els fets, tot va començar amb uns fulls volants anònims, que no s'ha sabut mai a qui atribuir, i de seguida va començar el boicot. Un dels moments àlgids, segons la mística que envolta els fets, va arribar després d'un partit del Barça a les Corts. Plovia, i molt, però els culés van decidir tornar a casa a peu.
La vaga de tramvies i la vaga general posterior –de tres dies– va acabar durament reprimida. Entre els detinguts amb condemnes més llargues, fins i tot de mort, la majoria eren de la CNT. Va ser una de les seves últimes batalles. Però la por, la presó i els cops de porra no van frenar gens aquell pioner moviment antifranquista.
LA XIFRA
LA DATA
LES FRASES
Hilari Raguer
L'historiador i actual monjo de l'Abadia de Montserrat va estar empresonat 7 mesos a Montjuïc acusat injustament de ser un dels organitzadors de la vaga del 1951
“Abocat a la barana, veia Barcelona. Podia distingir els tramvies que hi circulaven, però no hi pujava ningú”. Així relata Hilari Raguer, en un dels seus llibres, com veia la ciutat aquell 12 de març, empresonat al castell de Montjuïc. L'historiador i ara monjo de Montserrat participant del grup antifranquista Torres i Bages, aquell dia, en plenes milícies, va ser detingut i acusat per equivocació com un dels responsables de la vaga. Explica que duia una carta on ell feia propaganda nacionalista i això ho va complicar tot.“Jo no hi vaig tenir res a veure. Estaven desesperats per trobar un culpable i em van arrestar”.
Albert Manent
L'historiador va viure durant la seva etapa universitària la vaga de tramvies i, tot i que no hi va participar directament, es va pronunciar a favor del moviment
Albert Manent, historiador i catalanista, va ser simpatitzant del comando d'activistes que va donar suport al carrer al boicot contra els tramvies durant la vaga. No va participar directament en les accions del grup, però sí que es va manifestar, com ho va fer la majoria de la gent, sense agafar el transport. L'historiador explica que un dels avantatges d'aquella vaga va ser que la gent es podia manifestar sense necessitat de fer servir la violència. Simplement, el que havien de fer era no agafar el tramvia. A més a més, destaca que va ser un moviment popular en què el sector catalanista va tenir un paper molt important i capdavanter en molts aspectes.
Enric Pubill
El president de l'Associació d'Expresos Polítics del Franquisme va viure la vaga a la quarta galeria de la Model, on va estar detingut durant onze anys
“Les direccions clandestines dels partits i els familiars ens informaven que la vaga havia estat un èxit rotund”. Així explica la seva experiència 60 anys després de la vaga de tramvies el president de l'Associació d'Expresos Polítics del Franquisme, Enric Pubill. Tenia 22 anys i en feia quatre que havia estat empresonat a la Model per haver lluitat contra la dictadura. “Aquell dia –explica ara Pubill– vam estar pendents en tot moment de la informació que arribava de fora la presó i d'una ràdio de galena. La vaga va ser una espurna d'esperança, un símbol que la gent estava perdent la por”.
August Gil Matamala
El compromès jurista i advocat laboralista va participar en la “batalla contra els tramvies” tirant les seves primeres pedres i petards quan encara era a l'institut
El jurista i advocat August Gil Matamala assegura que la vaga de tramvies va ser un acte col·lectiu i multitudinari de gran importància social i política. Recorda com els tramvies circulaven buits, únicament amb el personal i el conductor del tramvia, més una parella de grisos.“S'hi va apuntar tothom!”, afirma. Concretament, explica en primera persona el paper que va tenir la joventut com un “element actiu” de rebel·lia. “Tiràvem pedres contra els tramvies i els posaven petards a les vies, els trèiem les troles per impedir la circulació...” En definitiva, segons explica ara: “Ens entrenàvem per a la lluita”.
Xavier Polo
L'activista català va participar activament amb el grup Mau-Mau en el boicot dels tramvies per tal de potenciar la vaga i evitar que la gent fes servir el transport
L'activista catalanista Xavier Polo només tenia 18 anys el 1951 però això no el va privar de participar activament en la vaga de tramvies. Ell formava part del grup Mau-Mau, encapçalat per Pere Figuera (1929-1970).“Nosaltres fèiem les vagues per guanyar-les, no per queixar-nos”, assenyala aquests dies Polo, que recorda la gran importància de l'ambient inconformista que es vivia a Barcelona en aquell temps i que va ser una de les claus de l'èxit de la vaga. Polo admet que tenien por, però el fet de no haver viscut la guerra, a diferència d'altres generacions, els feia menys vulnerables a la cohibició del règim franquista.