Abolim les normes

Abolim les normes, proposava subtilment l'escriptora Sílvia Manzana en una carta publicada en aquest diari. I deixem, afegia, que l'imperi de la lògica i el sentit comú governi la nostra convivència. Em va semblar entendre-ho com un desig de mal concretar però amb el qual és fàcil entusiasmar-se, que per una part explica la fatiga que produeix la reglamentació excessiva, i per l'altra ens recorda la nostra vulnerabilitat enfront dels que a desgrat de determinada pressió social mantenen actituds incíviques i s'hi rabegen.

Tot venia a tomb d'aquella norma proposada pel regidor de Medi Ambient de l'Ajuntament de Girona que havia de garantir un temps mínim de passeig als gossos de la ciutat; norma que posteriorment va retirar intimidat per les reaccions del veïnatge i d'una munió d'articles i comentaris burletes publicats als mitjans. Per entendre el món no hem d'oblidar que els columnistes, inquietament acarats a la pàgina en blanc, recorren a l'humor com un recurs agraït i en l'humor sempre hi ha una certa crueltat i una certa superficialitat. I també que molts ciutadans, que accepten amb resignació les insensateses habituals, observen les innovacions amb suspicàcia, especialment quan vénen de poders fràgils.

En la seva carta, la Sílvia, per descriure quin és el sentit de l'aplicació de normatives i quin seria el de la seva abolició, incloïa un memorial d'actituds incíviques curosament regulades per les ordenances municipals, més o menys anàlogues a la que havia d'emparar l'esbarjo dels cans gironins. Si tant molesta la regulació, desregulem-ho tot, venia a dir. O acceptem-la quan ordena aspectes de la vida suficientment consensuats. Al capdavall, de la mateixa manera que la desregulació en l'economia no és l'absència de lleis sinó la submissió a les lleis del més fort, en la vida quotidiana comporta la submissió a les lleis de la tradició, o de la moral o de les convencions socials. I en la inevitable tensió entre les ambicions individuals i les col·lectives deu ser preferible sotmetre's a les imperfectes lleis de la democràcia que a les que diuen que provenen de revelacions divines o tel·lúriques.

Nord enllà, les normatives que protegeixen els animals domèstics són molt més exhaustives. A Suïssa, per exemple, recentment s'ha aprovat una llei que obliga els propietaris de gossos a assistir a un curs. La nostra tradició és una altra: l'Estat espanyol, ja se sap, és un país brutal en aquest aspecte i a Catalunya diuen que cada any s'abandonen vint mil gossos. Acabem de sortir del terròs i en la relació amb la resta de les espècies encara sembla que hi predomini una fúria ancestral d'animals espaordits. Però, per alguna raó relacionada amb l'estil de vida i davant la perplexitat d'amplis sectors de la nostra societat, s'incrementa el nombre d'individus que ja no poden contemplar els cans com una màquina vivent i que es preocupen pel seu benestar.

Els temps canvien, sempre ho han fet, i també ho fa la relació que mantenim amb aquestes criatures. Potser ja toca agrair els seus nombrosos serveis. La companyia que ens proporcionen, les carències i l'afecte que hi confiem i, sobretot, la possibilitat, mai prou lloada, de veure'ns en la seva mirada incondicional molt millor del que realment som. Si hem d'abolir totes les normatives, fem-ho, però mentre se'n redacten sobre el color de les façanes, o la separació de les deixalles, o l'estacionament de vehicles, no sé si ens hauria de molestar tant que, en societat, la propietat d'un gos, com la d'un pis o d'una autocaravana, comporti determinades obligacions.