Català, estadis, dignitat

Els darrers enfrontaments futbolístics entre el Barça i el Madrid han estat una font ben sucosa de notícies i reflexions. La majoria, de caràcter futbolístic, tot i que no convé oblidar com de fàcil és fer metàfores que lliguen la pugna futbolística amb uns altres nivells de la realitat que vivim. La diferència d'estils entre tots dos clubs, intensificada ara mateix per l'antagonisme extrem entre la sobrietat mesurada d'en Guardiola i l'histrionisme egotista d'en Mourinho, pot fer florir un estol inacabable de paral·lelismes amb la política, i particularment amb la política nacional, és a dir, la que fa referència a les nacions. Els següents paràgrafs només n'analitzaran —breument— un dels molts possibles.

A l'estadi del Reial Madrid, les autoritats competents no van considerar necessari ni convenient que el català fos una de les llengües que sonarien per megafonia. Ho van trobar —diuen— 'perillós'. Ells sabran per què. Com pot un idioma ser perillós? El català ha sonat als estadis de tota Europa, sense que s'haja produït cap catàstrofe. Per tant, l'única explicació és que les esmentades autoritats foren conscients que l'estadi estaria ple de fanàtics ultranacionalistes, capaços d'engegar un frenesí de violència extrema, davant la insostenible provocació d'escoltar una llengua estrangera.

Perquè, evidentment, és aquesta la consideració que fan del català: un idioma estranger. I no un estranger qualsevol, ja que no hi ha cap problema perquè l'anglès, el francès o l'italià sonen al Bernabeu. No: un estranger particularment odiós i insuportable, a qui no es pot concedir ni la mínima cortesia que les regles de l'hospitalitat i de l'esportivitat recomanarien. Els càntics de 'que viva España' amb què els madridistes animaven el seu equip ho corroboren plenament. Quan el Madrid juga amb un altre equip espanyol, com ara —posem per cas— el Màlaga, es produeixen aquests crits? Evidentment no. Això només passa quan juguen contra el Barça, a qui consideren un equip no espanyol, i és per això que —entonant tan patriòtica peça— pretenen refermar-se contra l'estranger odiós que és —alhora— enemic esportiu i nacional.

I estic segur que durant el partit de tornada, a l'estadi del Barcelona, l'idioma dels madrilenys sí que sonarà per megafonia. I que, a diferència d'ells, que van segrestar tantes senyeres estelades com van poder, la bandera espanyola es passejarà sense cap problema per les grades del Camp Nou. Potser caldrà veure-ho com una mostra més de la diferència d'estils entre tots dos equips. Potser ens ho voldrem mirar com una mostra de cortesia, d'una cortesia que nosaltres sí que observem respecte a tots els rivals, independentment del seu origen.

També convindria, però, recordar que la cortesia ha de ser bidireccional. Que hem de ser educats amb tothom, però que també tenim dret a esperar un tracte equivalent per part d'ells. Quan no és així, quan només nosaltres som cortesos, mentre que ells es permeten sistemàticament faltar-nos al respecte, la cosa s'assembla sospitosament a la submissió. I si bé la cortesia és —no sols acceptable— sinó desitjable, la submissió és un costum abjecte i plenament rebutjable, que ens haurem d'anar fent a la idea d'abandonar. L'alternativa a la submissió és la dignitat. I —igual com la cortesia— la dignitat s'ha de fer servir amb amics, enemics, coneguts i saludats. Amb compatriotes i amb estrangers. A casa d'ells, i també a casa nostra.