“Vaig fugir de la presó per dur una vida normal”

Em sento més a gust amb aquest nom perquè és el que m'he inventat i que m'he fet meu. És el nom amb el que he viscut. Ara, a més, és el nom legal.

Vaig ser acusat d'un delicte comú en un període convuls de la Itàlia dels anys setanta. Vaig ser condemnat a presó però poc temps després vaig fugir. A partir de llavors vaig passar més de trenta anys com a fugitiu i vivint amb diferents identitats falses. Tots aquests anys he estat sense papers.

He viscut mil anècdotes. No pots fer coses tan simples com agafar un llibre de la biblioteca o donar sang. Però vaig escriure el llibre autobiogràfic per ensenyar que es pot viure una vida normal sense papers i sent buscat per la policia en una societat supercontrolada i policial. És esperançador. Els lligams socials i ser acceptat per l'entorn és més fort que les lleis. Viure a Catalunya m'ha ajudat.

Després de fugir per Itàlia, Suïssa i França, vaig comprovar que la societat catalana té una desconfiança natural o una estranyeïtat vers les institucions, que es veuen llunyanes. A més, la gent s'ho pensa dos cops abans de formular sospites i ser indiscreta. Molts amics m'han dit ara que alguna cosa sospitaven –perquè jo no ensenyava mai cap carnet, no volia donar la cara, no podia viatjar fora...– però que si jo no deia res ells no se sentien autoritzats a preguntar. És una actitud molt catalana: t'accepten, però si necessites o vols dir alguna cosa ja ho diràs.

És a tots els nivells. M'ha aturat la Guàrdia Urbana per demanar-me els papers i, parlant i enrotllant-me, he aconseguit sortir sense passar per comissaria. Acaben baixant a un perfil humà. Reconec, però, que també he tingut molta sort.

Sí, tenia por, però vius o no vius... Vaig fugir de la presó per dur una vida normal. Per mi, viure és també tenir compromís social. Tot i això, he tingut precaucions: per exemple, no he ocupat mai perquè això era un risc segur, i a les manifestacions, anava amb quatre ulls.

Era un moment especial. La realitat catalana és molt semblant a la Toscana d'on vinc, però molt més oberta i moderna. La cultura em va encantar. I, a més, la política era present: als bars es parlava del Barça i també de política. L'extrema esquerra amb què m'identificava tenia pes i ja lluitava aleshores contra la precarització de la vida. Tot i això, el govern del PSOE va matar l'efervescència social amb la reestructuració industrial, les privatitzacions, la política econòmica de Boyer o l'entrada a l'OTAN. Avui dia es repeteix l'esquema: s'intenten trencar les resistències amb uns governs que intenten acabar amb les poques conquestes socials que hi havia.

(Riu) Tinc 56 anys i tinc corda per a estona. He perdut nivell de tolerància i paciència, però segueixo amb ganes de fer coses. A més, ara, ja legalment.