«Que els joves arriben poc preparats a la universitat? Això ja es deia quan jo estudiava»

–«De tranquil, no ho ha estat, aquest mandat. Perquè sempre hi ha temes que preocupen. I la prova és aquest darrer any, amb tot el tema de les memòries dels nous graus i els maldecaps que això ha comportat. Penso que ha estat una etapa en què s'ha treballat molt; han estat anys intensos, i segurament és per això que em vull tornar a presentar. Veig moltes coses començades i voldria veure-les en marxa.»

–«Prendre decisions no ha estat lent; el que ho és és l'execució. La institució és gran, i aquesta i totes les universitats tenen unes dinàmiques i unes inèrcies mol lentes.»

–«Cal el temps necessari perquè pugui girar tothom. Som 1.700 treballadors, 13.000 estudiants... això és molta gent. I es necessita temps per fer canvis.»

–«Si sóc on sóc és perquè vull. Ara, per tant, no em queixaré de tenir feina de gestió. També és complicat i exigent fer docència i recerca, que és el que fan tots els professors.»

–«És cert que cal temps d'adaptació. I no li negaré que alguna vegada no m'hagi exclamat perquè les coses no vagin més ràpidament. Però vaja, aquest no ha estat cap problema greu.»

–«L'Estat, certament, va tenir de temps des del 1999 fins al 2007 per regular-ho, això, i hauria pogut accelerar el procés molt abans. Però això va ser a l'Estat, a Catalunya ja fa cinc anys que tenim plans pilot del pla de Bolonya. A Catalunya ens vàrem avançar, però les competències són de l'Estat.»

–«En moltes coses ja som autònomes, les universitats. No tot depèn de l'Estat. Però si parlem dels plans d'estudis i de l'aplicació dels graus, sí, certament, ens han fet anar malament. Ens han retardat fins al límit.»

–«Sí.»

–« S'estan fent moltes accions perquè els estudiants tinguin vies de diàleg a la universitat, tot i que, de fet, ja en tenien abans. Però una assemblea o una tancada no crec que fos, ni que sigui ara, la via normal de diàleg universitat-estudiants. Tenen moltes altres maneres de participar.»

–«És veritat. En tota l'etapa d'elaboració de les memòries dels graus hi havia reunions en què els estudiants estaven convidats a participar, i en molts casos no ho van fer. Els va passar el que ens ha passat a tots en alguna ocasió: quan hi havien de participar miraven cap a un altre costat. I quan se'n van adonar, van tenir una reacció que no era normal. Ara estan més implicats en el procés.»

–«Això és un tòpic. Ja es deia quan jo estudiava. És cert que arriben amb unes aptituds i una preparació diferents. Cada generació té un perfil propi, i nosaltres hi hem de posar el que calgui perquè evolucionin. Si saben poca geografia i resulta que n'han de saber més per la titulació que busquen, doncs el que hem de fer és posar-hi el que calgui perquè acabin tenint aquests coneixements. Aquesta és una feina nostra. Potser els joves ara saben menys coses, sobretot en el camp memorístic, però no arriben menys preparats. Nosaltres memoritzàvem totes les capital del món, tots els països i capitals de l'Àfrica... Potser ara això no ho saben, però tenen una capacitat d'adaptació tecnològica, una intuïció informàtica, formidable.»

–«Internet fa dotze anys que existeix, i molts professors no ens vàrem formar amb internet. Hem de fer un esforç. Tots hi remenem, naveguem, comprem entrades per internet... Ara, el que és sobretot adaptació als canvis. Fa cent anys, amb la formació que rebies podies passar deu anys sense cap innovació. Ara n'hi ha cada mes. El professor s'ha d'anar adaptant a la realitat, i utilitzar totes les eines possibles per poder-se comunicar i interactuar amb els estudiants. I cada professor ha de saber quines tècniques ha d'aplicar per comunicar-se millor. No forçosament ara tothom s'ha de posar a fer power points a totes les classes. Cadascú té la seva metodologia.»

–«Quant a estudiants, no. Una altra cosa és el finançament de les universitats, les inversions... Però hi ha gent que passa moments molt difícils, i això ho hem de tenir molt present.»

–«És veritat que hi ha pocs alumnes a Lletres, però també en altres àmbits com ara les enginyeries agràries. Realment, estan en hores baixes quant a demanda de places. Els estudiants no tenen una motivació per anar a aquestes carreres, és cert, però penso que és una qüestió transitòria. Al llarg del temps hi ha hagut alts i baixos en moltes titulacions. Ara hi ha molta demanda en tot allò que té a veure en comunicació. També crec que els canvis que es fan, com ara els títols que oferirem amb vista al curs vinent, ajudaran a fer un tomb. Són estudis nous, posats al dia.»

–«Hi ha opinions per a tot. Però jo penso que permeten als estudiants tenir més temps per decidir de veritat què volen fer, i per veure cap a quina branca han d'anar. I això està bé.»

–«Ambient universitari. Entenc que alguns estudiants de Girona vagin a Barcelona; però no entenc que no en vinguin més de Barcelona a Girona. Perquè la ciutat i l'entorn universitari són esplèndids. Hi ha bones facultats, bon nivell, i molt bons equipaments, entre els quals, les millors biblioteques en el rànquing de l'Estat. Per a un estudiant, Girona té una mida justa. Es pot anar a peu a pertot i la vida universitària es respira arreu. I hi ha molta activitat cultural, amb conferències i xerrades. A Girona es diu allò que, a les vuit del vespre, o dónes una conferència o te la donen. La UdG té, a més, una gran oferta esportiva.»

–«No. Perquè cadascun té un perfil propi. I estan ben connectats.»

–«I ha de ser així. No hi pot haver més aparcaments. Hi ha un pla de mobilitat en marxa, però és que al Barri Vell no s'hi ha de venir en cotxe. Nosaltres, a més, apliquem mesures per pacificar el trànsit: connexions de transport públic, horaris escalonats...

–«Paco Jiménez sap que ara mateix la seva facultat té, sumant tots els edificis que ocupa, set mil metres quadrats. I el nou en té més de vuit mil. Ha quedat petit? A mi em sembla que no. I, a més, hi ha projectes per guanyar espai a la zona, com ara un edifici al carrer del Portal Nou del qual tindrem aviat el projecte, i que preveurà més aules i espais. Al Barri Vell encara tenim espai per créixer.»

–«Necessita el seu temps. Compto que d'aquí a dos anys i mig, més o menys, perquè els tràmits ja s'han iniciat.»

–«L'Ajuntament està a punt d'enllestir la compra i cessió dels terrenys. I nosaltres esperem aviat poder adjudicar els projectes. Confio que el juliol vinent podrem anunciar terminis més concrets. Tardarem un any a tenir el projecte, i aquí cal afegir-hi dos o tres anys d'obres. No he perdut l'esperança que la primera promoció, la que ara està acabant el primer curs, es graduï a la nova facultat.»

–«És que les coses s'estan fent molt bé. Ens vénen d'universitats d'arreu de l'Estat a veure com ho fem. El projecte docent és capdavanter a l'Estat. L'aprenentatge basat en problemes que estan fent, amb casos molt pràctics i tecnologies molt innovadores, és un referent a l'Estat. Hi ha metges molt bons, amb molta experiència, que s'han anat a formar a Maastricht expressament. Que se'ns feliciti no és per casualitat, és perquè s'està fent molt bé.»

–«La universitat és docència i recerca, però el parc representa la tercera pota, la de la transferència de coneixement i el lligam amb la societat, amb les empreses. El parc funciona, i funcionarà cada cop més. D'aquí a un any haurem doblat el nombre d'edificis del parc, perquè continua creixent.»

–«Ja l'hem inaugurat una vegada, i per tant no cal tornar-hi. Però no me'n penedeixo. Vivim en un estat democràtic i tenim una monarquia. No n'estic avergonyida.»

–«M'està bé qualsevol iniciativa que doni rellevància a la universitat, com sembla que serà el cas. Aquesta i qualsevol altra.»

–«A aquesta li agraïm l'interès que diu que té per la universitat.»

–«No ho crec. Nosaltres tenim un altre perfil.»

–«No. Segur que no. Quan hàgim acabat Medicina, a mi em sembla que estarem a prop de la maduresa. Hi pot haver un cert creixement, però estem arribant a l'estabilitat. El que podria créixer ara és el parc.»

–«És cert. Però és que els sistemes per avaluar la recerca estan molt més perfeccionats que els de la docència, que costa més. Però és cert que cal estimular també la docència. L'expresident de la Universitat de Califòrnia ens explicava l'altre dia en unes jornades que la importància que allà donen a la docència és tan alta que han arribat a despatxar premis Nobel perquè no ensenyaven prou bé. Potser no cal arribar a aquest extrem, però la docència és important. I, per descomptat, també és cert que per poder despatxar premis Nobel primer els has de tenir. A nivell internacional cada cop es valora més la docència, tant com la recerca.»

–«No ho sé. No faré cas de la rumorologia. Només sé que em presentaré.»

–«No. Primer perquè era una etiqueta, perquè ha quedat clar que no sóc convergent i que no n'he exercit. A la universitat, a més, els paràmetres de funcionament no són polítics. Tampoc m'ha semblat que els rectors que poguessin tenir l'etiqueta de més propers al tripartit, si se'n pogués dir així, en sortissin més beneficiats. Jo crec que els paràmetres de finançament, de plans.. són tan clars que no hi ha favoritismes. La meva relació ha estat sempre molt fluida.»