Societat

La contraportada

Contes a la presó

Tres voluntaris expliquen històries als interns de la presó de Girona, amb la col·laboració del Centre de Normalització Lingüística. Tots necessitem que ens expliquin històries

Hi ha experiències que transformen i que es claven a la memòria qui sap si perquè estimulen a la vegada la raó i l'emotivitat. Fa uns dies, a la presó de Girona, assistint a la darrera lectura de contes que en Miquel Simon oferia davant d'un auditori carregat de cicatrius per fora i per dintre, en vaig viure una. No sé si va ser allò que els místics en dirien una revelació i els partidaris de la ciència un graó de saviesa, però recordaré sempre la forma en què una vintena de reclusos musculats i endurits omplien la sala i seguien el relat que desgranava en Miquel en una llengua que entenien amb esforç. Especialment quan calgui argumentar que l'ànsia de saber i de conèixer és innata, que la posseeix qualsevol ser humà si les circumstàncies no ho dificulten, que és, més o menys, el que la Montse, una de les mestres del centre, comentaria una estona després. D'ella, de la Gisela i de la resta de membres de l'equip docent havia estat la idea de convidar-me. Volien compartir l'èxit del programa impulsat amb el Centre de Normalització Lingüística i, sobretot, volien agrair l'aportació dels tres voluntaris que hi anaven a fer les lectures. Són gent extraordinària, m'havia dit per telèfon la Montse. I també en això tenia raó. En Miquel o Don Simon, com l'anomenen els reclusos, és un home que ha viatjat, que coneix bé els països àrabs i en parla la llengua, i que té traça en la selecció de les lectures: un conte de Bocaccio sobre les tres religions del llibre, la llegenda de les mosques de Sant Narcís, una versió del vestit nou de l'emperador i alguna anècdota de viatger impenitent, van formar part de la sessió de la qual vaig ser testimoni.

Darrere les reixes el temps es transforma. S'allarguen les hores, és agradable que t'expliquin històries i s'agraeix moltíssim que vingui algú desinteressadament a fer-ho. És la gratitud reconfortant a la qual en Miquel, més tard, faria referència com al més important dels estímuls. “No sé a penes res d'ells. Ni jo els parlo de mi, ni els pregunto sobre la seva vida”, em va dir. Simplement els explica contes i percep el seu agraïment. La Teresa Taberner i en Xavier Merino són la resta de l'equip que m'havien elogiat per telèfon. No m'estranya: la Teresa és una d'aquelles persones que de tan agradables desperten tendresa. No deu ser fàcil enfadar-s'hi. Em comenten que ha fet meravelles amb algun dels alumnes que li han assignat. En Xavier llegeix poemes i articles a un grup de dones que probablement mai, em diuen, havien conegut un mascle tan amable, serè i atent. És la història d'un èxit en un territori on sovintegen els fracassos. Un èxit col·lectiu que procuren atribuir-se recíprocament: les mestres, les educadores, la predisposició del subdirector del centre, la figura cabdal d'uns voluntaris perfectes i la motivació d'uns reclusos que he vist amb l'ànim i la mirada suspesa per recordar-nos, senzillament, que si tots necessitem que ens expliquin històries és perquè, al capdavall, tots estem fets de la mateixa matèria. Aquella que conforma els somnis, va dir un poeta.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.