Els “indignats” ja tenen llibre

[...] Mentre milers de persones es manifesten o s'han manifestat a les places, un dels debats que apareixen a la premsa del dijous 26 de maig és si l'acampada de la plaça de Catalunya està prou legitimada per obligar a canviar la ubicació tradicional –de la plaça de Catalunya a l'Arc del Triomf– de la gran pantalla on es veurà la final de la Champions entre el Barça i el Manchester, i com afectarà l'acampada en les celebracions a Canaletes, l'excusa donada pels Mossos per intervenir a la plaça de Catalunya el divendres 27 de maig.

Mentre els lectors de la premsa –que cada vegada en són menys– debatien sobre si s'havia de permetre la presència de l'acampada o no en funció dels resultats d'un partit de futbol, a les pàgines d'economia apareixia com una notícia positiva el fet que les reformes econòmiques aplicades per l'Estat espanyol serviran per començar a parar el dèficit públic, però no per reduir la taxa d'atur. És a dir, es mantindrà l'atur, però es reduiran les prestacions socials que reben els ciutadans per tal que disminueixi aquest anatema de l'economia moderna anomenat “dèficit públic”.

Després encara hi ha gent que continua interrogant-se sobre els motius que han portat tota una gernació —i unes quantes generacions— a manifestar-se a les places públiques, a fer això que les xarxes socials han definit com a spanishrevolution o catalanrevolution. Simplement eren a les places per defensar la supervivència de qualsevol civilització, encara que en molts de casos no ho sàpiguen.

Com que bona part de les mobilitzacions i de les concentracions s'han convocat fent servir les noves tecnologies –en cada moment les més pertinents–, els partits polítics han tengut molt poca capacitat de resposta. Tant és així que en una crònica es podia llegir: “Hi ha polítics en partits d'esquerres que s'han apuntat a seguir el moviment com si la protesta no es fes també en contra d'ells. No han entès res”. I a la mateixa informació hi havia tal volta una de les claus que podia explicar la presència de milenars de persones al carrer: “Ningú no ens representa”. Aquesta negació de la representativitat és, precisament, un dels postulats més interessants de les manifestacions a les places i una de les que més hauria de preocupar els estudiosos de l'evolució de la teoria política.

El moviment del 15-M aspira que ningú no els representi (com a mínim tal com entenem tradicionalment la representació política), però a la vegada es defineixen com a demòcrates des del primer moment: Democràcia real ja és una de les seves peticions principals. I si la democràcia real s'ha d'exercir més enllà de la representativitat tradicional, el que queda clar és que alguna cosa ha de canviar en la manera de fer política. I, per tant, en la construcció de l'Estat o, com a mínim, en la gestió del poder. Però aleshores, si ningú no els representa, per què una de les principals rei-vindicacions polítiques del moviment és que es creï un sol districte electoral a tot l'Estat i, així, cada vot sigui un vot real sense cap compensació territorial ni d'ajustaments?

[...] La política ha de canviar i el sistema és altament injust, però ¿fins a quin punt és més democràtic un parlament on hi hagi la presència de només 3 partits [...] que un altre on n'hi hagi aproximadament 10, com passa actualment al Parlament espanyol? Pot ser una distribució extraordinàriament injusta i que s'ha de modificar [...]. El problema de la representació demana solucions immediates, sobretot per a un percentatge de ciutadans superior al 15% que en unes eleccions generals no voten ni PP ni PSOE i, sobretot, per a tots aquells –al voltant del 40%– que no van a votar.