ALBERT CASALS
VIATGER FELIÇ
«Realment cal un sou per viure?»
Quan tenia cinc anys, una mononucleosi que va desencadenar una leucèmia va deixar-lo en cadira de rodes. Des dels quinze, va començar a viatjar tot sol arreu del món i ara ha traslladat les seves experiències al llibre «El món sobre rodes» (Edicions 62), un èxit del passat Sant Jordi.
És estrany trobar-te a casa...
–«No et pensis, viatjo molt però també sóc molt fan del manga i dels videojocs, i aquestes coses es fan a casa.»
–
Ja t'has vacunat per anar a l'Àfrica?
–«Encara no, jo ho faig tot una mica a última hora. Tinc els plans fets i me'n vaig d'aquí a pocs dies. Però com que bàsicament em desplaço fent autoestop, surto de casa quan em ve de gust. Ara bé, les vacunes les aconseguiré, no et preocupis. M'han dit que no són pas gaire cares.»
–Parlant de diners, viatges amb un euro al dia. Si tots féssim igual, seria la ruïna de les agències de viatges.
–«I per menys d'un euro, també! El viatge a Colòmbia i als Estats Units no em va costar res, al revés, vaig marxar amb vint euros i vaig tornar amb cinquanta.»
–Explica'm com.
–«En el fons és molt fàcil. Has de pensar que, quan viatges, només hi ha quatre coses que et poden fer gastar diners: anar d'un lloc a l'altre, dormir, menjar i dutxar-te. Jo em desplaço fent autoestop, i moltes vegades fins i tot et donen diners. Per exemple, si et recull un camioner i et passes vuit hores xerrant amb ell, de la família, dels seus problemes, a l'hora de baixar pot ser que et digui: té, cinc euros, perquè te'n surtis.»
–I dormir, menjar i dutxar-se?
–«Dormir és gratis als parcs, a les esglésies, a sota els ponts... Dutxar-me també em surt de franc perquè entro al lavabo dels McDonalds, faig veure que sóc client d'un hotel... Menjar ja és una altra història. El vuitanta per cent de les vegades, a mi em conviden, i el vint per cent dels àpats restants els fas gràcies als teus diners o als que et donen fent autoestop.»
–Amb uns altres pares, hauries estat un somniador més o un fugitiu perseguit per la policia... Ho dius només de començar el teu llibre.
–«Tots els pares tenen el mateix objectiu: ajudar el seu fill a ser feliç. Uns pares que no vulguin això estan fent malament la seva feina.»
–Però vas començar a viatjar sol amb quinze anys.
–«Sí, però ells van haver de decidir: deixar-me ser feliç o no.»
–No et veig a casa dels pares fins als trenta anys...
–«Això depèn sempre dels pares. Hi ha pares que no deixen fer res als seus fills i després es queixen que amb trenta anys encara els tenen a casa. Són pares que no tenen les coses gaire clares...»
–Viatges sol, els amics els fas pel camí.
–«Que viatgin dues persones juntes encara és acceptable. Tres ja és massa complicat. Et limitaries. No és el mateix fer autoestop una persona que fer-ho tres.»
–Amb aquesta filosofia has visitat durant tres anys trenta països d'Europa, Àsia i Amèrica. Has sobreviscut a un huracà, has naufragat, has patit un intent de segrest i, malgrat tot, ets un profeta de la felicitat.»
–«Si tu arribes a un barri problemàtic amb una càmera de dos-cents euros patint per si et roben, probablement el que passarà és que te la robaran. Si, en canvi, et poses al costat de la gent i comences a compartir jocs de cartes, sense por, segurament no et passarà res.»
–Els aspersors dels parcs són el pitjor enemic dels que no es poden pagar un hotel per dormir.
–«Només has de controlar l'hora que els posen en marxa, perquè si no pots dutxar-te abans d'hora.»
–Fa la impressió que als parcs, a sota els pons, entre els indigents, hi has trobat gent més bona que la que trobaries en un hotel de cinc estrelles.
–«És relatiu. Jo m'he trobat amb gent socialment ben considerada que també m'ha tractat molt bé. Per exemple, una ministra de Malàisia, que em va convidar a dormir a la seva mansió. Al final t'adones que no hi ha bona i mala gent, hi ha gent.»
–Els menors d'edat no poden entrar al Japó sense visat. Tu ho vas fer.
–«Quan era dalt l'avió em van dir que al Japó no hi podia entrar sense visat i que, a més, no acceptaven menors si no anaven acompanyats d'un adult. Vaig tenir setze hores per convèncer algun passatger que fos el meu acompanyant i ja està.»
–Has pensat com et guanyaràs la vida quan siguis més gran?
–«A mi m'agradaria ser... feliç!»
–Sí, però per això no et paguen un sou...
–«Realment cal un sou per viure?»
–Podries muntar una agència de viatges de baix cost, ensenyar els viatgers a viure amb un euro al dia...
–«La gent que vulgui aprendre a viatjar a la meva manera em pot acompanyar quan vulgui. Només cal que em faci arribar un correu. És això el que cal; diners, no.»
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.