Sense sostre per la crisi

El proper 10 de juliol, Mónica Solano haurà d'abandonar la casa on viu actualment, a la urbanització Aiguaviva Parc de Vidreres, si no hi ha un canvi radical en la seva situació personal actual. Solano viu a la casa amb el seu fill de sis anys, i des de finals de l'any passat, amb l'inici del curs escolar, que no pot pagar el lloguer, i ni tan sols disposa d'aigua. No sap què farà quan arribi el dia 10, a l'hora del desnonament, però demana ajuda a crits amb una pancarta que ha penjat a l'exterior de la casa en la qual demana «justícia i humanitat». «No tinc on anar i em faran fora», s'exclama agrament. En la pancarta explica la seva situació i posa un número de telèfon de contacte perquè qui la vulgui ajudar li truqui. Afirma que l'origen dels seus problemes va ser a final de l'any passat, quan un home, segons ella, la va estafar. Va deixar la seva feina per agafar la que li oferia aquesta persona, i tot i que va signar un contracte, mai no va poder ni tan sols començar en aquest nou lloc de treball, que era d'administrativa en una discoteca. Ara el cas és al jutjat d'instrucció número 4 de Santa Coloma i no pot ni tan sols localitzar el presumpte autor del frau. El seu home, amb qui ara ha iniciat els tràmits de separació, també és un desocupat de llarga durada. Era autònom de la construcció i ja fa un any i mig que no té feina. Amb aquest panorama, Solano afirma que no té com sortir-se'n per poder pagar el lloguer de la casa, i tampoc no ha trobat ningú que la vulgui acollir quan sigui desnonada. Afirma que els familiars que té, o bé tampoc tenen mitjans per ajudar-la, o bé senzillament no la volen ajudar. Actualment només rep, des del 4 de maig passat, una ajuda de la Generalitat que amb prou feines li serveix perquè ella i el seu fill puguin alimentar-se. A final de mes té previst reunir-se amb l'alcaldessa de Vidreres, Ruth Rosique (PSC), per exposar-li el seu problema i demanar-li ajut.

Montse López té 38 anys, viu en parella i tenen una nena de tres anys. Diu que és administrativa, que ha treballat vuit anys a l'Ajuntament de Vic, i fa sis anys que resideix a Llagostera. Els seus problemes econòmics van començar quan fa uns quatre anys van comprar un pis i van fer una hipoteca. Llavors ella estava embarassada i no treballava. Més endavant, a la seva parella la van haver d'operar del genoll i, a partir d'aquí, van començar a quedar pendents algunes mensualitats de la hipoteca. Ella es va posar a treballar, però des del març passat que és a l'atur. El deute, segons diu, era de 242.000 euros. El pis ja ha anat a subhasta i ja ha estat adjudicat a una filial de l'entitat bancària. Montse López es queixa que els seus creditors no volen negociar i que no pot accedir a un advocat d'ofici. La seva parella treballa en la construcció; té una renda d'uns 1.300 euros en nòmina, però tres quartes parts d'aquest diners els té embargats, amb la qual cosa li queden uns 300 euros per viure, més l'import de l'atur seu, de 420 euros, que se li acaba el mes de setembre vinent. La noia explica que el març passat ja havia de marxar del pis però que el retard en els tràmits judicials fa que encara no li hagi arribat l'ordre, que creu que arribarà d'un moment a l'altre. Diu que aniria a un pis de lloguer, però que no pot pagar les dues o tres mensualitats que li demanen per l'entrada. Explica que els serveis socials la van atendre amb vals d'aliments i que no ha pogut accedir a ajuts per a la nena a l'escola. Explica que els seus pares ja no hi són per ajudar-la i que la família del seu home l'ha ajudat però que no pot fer-ho sempre. «No puc negociar amb els creditors ni parlar amb el jutge; he enviat cartes certificades arreu per explicar la meva situació, i no se'ns escolta», diu la noia, amb veu de desesperació. «És hora que la gent es desperti; voldria que algú ens assessorés o que ens ajudessin d'alguna manera amb el lloguer –no amb ajuts econòmics perquè tothom està malament–, o amb un advocat que negociés amb els creditors... Tothom es mereix una segona oportunitat», afegeix. López es va posar en contacte amb aquest diari per correu electrònic. En trucar-li, va dir: «La teva trucada m'ha obert el cel; només de poder-me expressar és un alleugeriment, perquè ningú ens fa cas, ningú ens escolta.»