«L'estat d'ànim de la societat influeix en els colors de moda»

–«És una companyia anglesa que decideix quins seran els colors de tendència cada any. Justament ara fa una dècada que en sóc membre. Ens reunim un cop l'any quinze persones de tot el món, professionals de l'àmbit del disseny i de la creativitat, i escollim els colors que es portaran a dos anys vista. Ara acabem de triar el color del 2011. Sóc l'única artista del grup.»

–«Em van seleccionar per la meva sintonia amb els colors, que regnen en la meva obra pictòrica. Experimento molt amb pigments que trobo en els diferents països on viatjo, i faig unes barreges de tonalitats especials. Tinc sentit del color, i dels meus quadres surten els del catàleg de l'ICA.»

–«Com està el món, l'estat d'ànim de la societat... influeixen molt en el color de tendència. Per al 2011, es portarà el turquesa.»

–«És un color guaridor, refrescant. El del 2010 és un blau tinta intens i un vermell ataronjat.»

–«Doncs no, és el groc, el color de la llum!»

–«Bé, sí, és un color difícil, maleït, rar, xocant... però el groc que vam escollir per a la temporada d'aquest any és daurat. El groc or. El faig servir en molts dels meus quadres.»

–«Sempre va bé canviar els colors. Potser et diria que el gris: és elegant però és massa neutre. És un color que costa.»

–«Jo sóc del blanc perquè és el que em fa remarcar els altres tons. I el violeta, que m'entusiasma.»

–«Necessito el mar i la tranquil·litat de l'hivern. Estic reclosa en un espai amb molta llum i allunyat de les temptacions de sortir. Fa set anys que visc a Begur, però sempre m'he mogut molt. He viscut a Nova York, dos anys dins d'un vaixell, he passat llargues temporades a l'Àfrica...»

–«En la meva sèrie més recent, Renaissance, hi ha uns gira-sols secs del camp de l'Empordà. Molta gent m'ho comenta: ‘Mai cap pintor s'havia fixat en els gira-sols secs!' Jo els veig cada estiu, i per a mi són un símbol de renaixement: quan cau la corona del gira-sol, deixa anar les llavors i dóna vida.»

–«Aquesta obra és un homenatge al meu pare, va morir fa poc més d'un any. Ell també era pintor, un gran pintor: Poch Romeu. En la meva exposició anterior, Survivors, tothom em deia: ‘Però per què aquest títol?' Doncs ja s'ha vist per què. La frase que més sentim en els temps que corren és: ‘Jo sóc un supervivent.' Ara toca renéixer d'aquest daltabaix.»

–«Sóc una persona molt alegre i optimista, però després de la mort del meu pare m'ha sortit una obra profunda i sentida que sublima el dolor. Els artistes tenim el privilegi de poder expressar plàsticament el dolor.»

–«Hi ha un fons, un missatge profund. Hi ha gent que quan veu el meu art es posa a plorar o té pell de gallina. Pinto el que sento. Els crítics l'encerten de ple quan diuen que jo no m'inspiro en ningú. És una pintura diferent, que surt de dins. És una pintura Pepa Poch, i punt.»

–«Es pensaven que les dones només podien pintar flors... Però tenim molt a dir en el món de l'art. Fem una pintura forta i valenta. El meu nom és molt femení, Pepa, no dóna peu a confusions, però si em digués Poch Romeu, com el meu pare, es pensarien que sóc un pintor. Segur! Encara hi ha molts prejudicis.»