JOAN GUERRERO
FOTÒGRAF
«Cal normalitzar la immigració»
El Museu d'Història de la Immigració és el marc d'un dels seus darrers treballs, l'exposició Tan iguals, tan diferents. Com sorgeix la idea?
–«Sempre he estat molt sensible a la immigració, perquè jo també he sigut immigrant. Vaig veure que s'havia de fer un treball amb nens a les escoles. Fa quatre anys que vaig començar a elaborar-lo, buscant nens de diferents països. Crec que hi ha representats els cinc continents.»
–Què vol reflectir?
–«La normalitat que existeix a l'escola. Generalment, sempre hem fotografiat a l'immigrant en llocs de treball, en llocs durs... En el cas dels nens, existeix normalitat: és un nen més de l'escola.»
–Diuen que una imatge val més que mil paraules, però aquestes ha volgut acompanyar-les de textos.
–«Sí, vaig acompanyar les fotos amb els textos de Joaquima Utrera. Estava interessat a saber l'opinió del nen, si recordava el seu país, què esperava de Catalunya... De fet, el mateix que podia recordar un andalús quan va arribar aquí. La immigració és un sentiment universal.»
–L'exposició és un reflex de la societat…
–«Sí, he fotografiat nens de Santa Coloma, de l'Hospitalet, de Badalona i de Barcelona. Són retrats que mostren la normalitat d'uns nens que són feliços, però que vénen d'altres parts del món.»
–Encara falta «normalitzar» aquesta societat nostra que és diversa?
–«A mi m'alegra molt veure el carrers plens de gent de diferents cultures, així que la meva opinió no és objectiva. Però sí, fa falta aquesta normalització. Cal que ells s'apropin a nosaltres i nosaltres a ells per aconseguir arribar al miracle de la immigració dels anys 60, quan aquella allau vam arribar a Barcelona, Santa Coloma, Badalona i no hi va haver cap conflicte.»
–Però ara hi ha més recels envers la nova immigració.
–«Sí i això és un perill. N'hi ha molts que obliden que ells han estat immigrants també.»
–Les imatges d'aquesta mostra són en blanc i negre, com la majoria de les que fa. Colpeja més els sentiments del públic o és una qüestió estètica?
–«Crec que la mirada queda més en blanc i negre que en color. Jo em sento més còmode.»
–El mes de juliol passat li van atorgar la Medalla d'Or al Mèrit Artístic. Què va sentir?
–«Va ser una sorpresa, però penso que hi ha tants que havien de premiar! Aquestes persones sense papers, per exemple. Recordo la història d'un immigrant que va arribar fa tres anys i que encara no ha pogut treballar. Els seus fills estan esperant rebre diners del pare. Qualsevol dia l'agafaran i el retornaran al seu país. Aquesta gent mai serà premiada, ni tan sols amb una feina, i és injust.»
–Ha canviat molt la professió des que va començar?
–«Sí, amb la fotografia digital ha canviat el treball del fotoperiodista, però ha anat a pitjor. A mi m'agrada tenir la sorpresa del revelat.»
–Recorda la millor mirada que ha retratat?
–«Sí. La millor foto que he fet mai ha estat la d'un camperol salvadoreny. Té una mirada que no saps si està mirant cap endins o cap enfora. Sembla que estigui demanant disculpes per alguna cosa que no ha fet i les disculpes les hem de donar nosaltres, els del primer món...»
–Quina fotografia li queda per fer?
–«La poesia d'un pare o una mare quan va amb un fill i es miren. Una foto senzilla, de carrer.»
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.