No el van deixar créixer
El Ford RS 200 va tenir una presència efímera al mundial de ral·lis. Hi va arribar l'any 1986 i només uns mesos després la FIA va prohibir els cotxes de Grup B. Malgrat això, forma part de la història
El Ford RS 200 va ser l'últim cotxe de Grup B que va arribar al mundial de ral·lis. Després d'uns anys d'absència, la marca americana va voler reprendre el camí en aquesta especialitat, va girar full al projecte del Ford RS 1700 T i es va decidir per construir un cotxe capaç de plantar cara als Lancia Delta S4, Peugeot 205 Turbo 16 i Audi Sport Quattro, en aquell moment els déus dels ral·lis. Tot i que el debut de l'RS 200 al mundial s'havia programat per al Ral·li dels 1.000 Llacs del 1985 i posteriorment es va ajornar al d'Anglaterra, la FIA no el va homologar fins al gener de l'any següent i la seva estrena mundialista no va ser fins al Ral·li de Suècia, un mes després.
Amb unes formes realment boniques, una accessibilitat mecànica perfecta i un projecte a llarg termini al davant, el primer defecte que tothom va observar al Ford RS 200 era l'excés de pes. I és que amb 1.050 quilos declarats era l'únic cotxe Grup B que superava la tona –també, però, era en xifres oficials el més potent, entre 480 i 520 CV–, mentre que el Lancia S4 i el Peugeot 205 T16, amb 890 i 910 kg, respectivament, eren els més lleugers. Tot i això, el seu debut mundialista es va poder considerar un èxit, ja que Kalle Grundel va acabar tercer i Stig Blomqvist hauria estat en condicions de fer un resultat millor si no hagués hagut de plegar en la segona etapa per problemes de motor.
La resta de la temporada va ser ben diferent. Després del terrible accident de Joaquim Santos al Ral·li de Portugal –inici de la sentència de mort dels Grup B, ferma dos mesos després per l'accident mortal de Henri Toivonen al Tour de Còrsega–, Ford no va tornar fins al Ral·li Acròpolis. Grundel i Blomqvist van abandonar simultàniament en el 17è tram quan ocupaven els dos primers llocs. Ford va tornar a obrir un parèntesi, durant el qual va donar llibertat als seus dos pilots per competir amb un altre cotxe, i el va tancar inscrivint quatre RS 200 al Ral·li d'Anglaterra, on Grundell va tancar la curta carrera mundialista d'aquest cotxe amb una cinquena posició, rere tres Peugeot i un Lancia.
Ford tenia un bons plans de futur amb l'RS 200, però les circumstàncies ho van impedir. Els plans més immediats eren fer-ne 20 exemplars purament de competició i no una simple evolució de les 200 unitats construïdes per poder-lo homologar. Això arribaria d'una altra manera i fora del campionat del món.
El xassís 76 busca nou propietari
Les dues-centes unitats que Ford va construir de l'RS 200 van ser estudiades i desenvolupades pel departament de competició de Boreham (Anglaterra). Les urgències per homologar-lo van impedir crear-ne d'específics per a la competició, la qual cosa permet entendre inconvenients com ara l'excés de pes i d'altra banda dóna a tots i cadascun d'ells un valor afegit. Ara bé, el que va venir després del seu final imposat al mundial de ral·lis ja és una altra història. Uns es van quedar en poder de particulars i col·leccionistes, i altres van seguir en competició, en determinats campionats de ral·lis, ral·licròs, etc.
Entre aquests últims hi ha l'identificat amb el xassís número 76. Una unitat que en lloc del motor 1.8 sobrealimentat inicial disposa del propulsor 2.5 turbo de les últimes evolucions per a ral·licròs (E2), amb distància entre eixos 10 cm més llarga. En l'historial d'aquest cotxe hi ha la participació en diferents campionats d'Europa de ral·licròs (1988 a 1993), una 7a posició a les 24 Hores de Chamonix del 1990 (amb Stig Blomqvist i Thor Holm) i, segons també consta, la competició en la llegendària pujada al Peaks Pike, als Estats Units.
Fa deu anys va ser adquirit per un particular anglès que el va fer matricular per poder-lo utilitzar en carretera; posteriorment va pertànyer a un museu francès i des d'allà va passar a ser propietat d'un altre particular. Actualment està en exposició a Sport Clàssics, a Cassà de la Selva. El seu estat és impecable, conserva tota la documentació original per poder ser matriculat a l'Estat espanyol i el seu preu està fixat en 340.000 euros. I si el seu aspecte deixa bocabadat, la lectura dels valors del motor al banc de potència és espectacular: 539 CV a 5.100 rpm i amb el turbo bufant a 2,07 bars, i 712,5 CV a 7.900 rpm, amb una pressió de 2,36 bars. I sí, aquest RS 200, el número 76, busca nou propietari.
Un triomf a l'estatal de ral·lis
Antoni Zanini i Josep Autet, el seu copilot, són els únics catalans que han competit amb un Ford RS 200. Va ser l'any 1986 al campionat estatal de ral·lis, després d'una temporada per oblidar amb un Peugeot 205 T16. «Era un cotxe radicalment diferent –recorda Autet–, ja que el Peugeot era nerviós i tenia la suspensió dura com una pedra, mentre que el Ford era molt més dòcil.» Zanini es va haver d'enfrontar a dos rivals molt ràpids, Salvador Servià i Carlos Sainz, que a més disposaven d'uns cotxes òptims sobre l'asfalt, el Lancia 037 i el Renault 5 Maxi Turbo, respectivament. «El Ford va haver de ser adaptat a l'asfalt perquè havia estat fet per als ral·lis del mundial, on hi havia més proves sobre terra. Ens va arribar molt alt de suspensions, i en aquelles condicions no vam estar mai lluitant per la victòria», explica Autet. Aquesta va arribar en la sisena prova, a Tenerife, a partir de la qual va encadenar tres podis més. El cotxe ja estava a punt i prometia molt per al 1987. Un futur que no va arribar.