Joieria Pere Quera

Una de les llegendes urbanes de Girona assegurava que a la joieria Pere Quera del carrer de l'Argenteria eren tan rics, que tenien una cambra cuirassada amb les parets folrades d'or. A quest, com la majoria dels rumors, s'aguantava sobre una mentida, o més ben dit, sobre una distorsió de la realitat, segurament nascuda als anys cinquanta del segle passat, quan s'hi van fer obres de reforma i entre la runa van aparèixer diverses medalles de plata que no tenien res a veure amb l'opulència de la família sinó amb la previsió de Josep Quera, que, en els dies de la Guerra Civil i com a mesura contra les confiscacions, va embolicar unes quantes joies i medalles amb un drap i les va amagar en un forat obert en una de les parets. «Quan va arribar la pau –assegura Pere Quera– i el meu avi les va voler recuperar, però, es va trobar que hi faltaven peces, i com que no sabia què havia passat, ni on les havia d'anar a buscar, va decidir no parlar més del tema. Ara pensem que potser les rates es van menjar la tela i van escampar-ne el contingut pels caus que tenien als murs.» La història de les joies emparedades de can Quera va continuar fins a l'any 1990, quan es va fer una primera ampliació del local al carrer de l'Argenteria i un paleta va trobar un braçalet de robins i or groc. Era un home honrat que, superant qualsevol temptació, va lliurar la joia a Pere Quera, que va convertir la història en una postal de Nadal.

Originari de Terrades, a l'Alt Empordà, Pere Quera i Bosch va arribar a Girona a l'any 1887, va comprar un local al carrer de l'Argenteria, que era la via principal dels joiers de la ciutat, i es va fer una clientela sòlida, ja fos fabricant, venent o reparant rellotges i tot tipus de joies, o implicant-se en la història ciutadana d'un carrer amb vida pròpia en què per la diada de Sant Agustí ballava el Tarlà, el personatge que amb les cabrioles va distreure petits i grans obligats a viure en quarantena després que un brot de pesta tanques l'entrada de la Rambla i els Quatre Cantons. La joieria que va continuar amb Pere Quera Coromines i el seu fill Josep Quera Colobran es va mantenir fidel a unes idees senzilles, la feina ben feta, l'atenció al client, el coneixement de l'ofici i una oferta de qualitat per aixecar una sòlida empresa que si en plena guerra es va convertir en un referent per a les famílies que anaven a comprar un rellotge com a record per als reclutes que marxaven al front, quan va arribar la victòria va saber transformar en joies les monedes d'or i plata que oferia la gent de pagès. Quan feia pocs anys que s'havia trencat l'autarquia i els tecnòcrates dominaven l'estat, o sigui, l'any 1960, el negoci va passar a les mans d'Pere i Emili Quera i Güell, que, ajudats per Maria Gràcia i Serras, esposa del primer germà, van iniciar una expansió comercial que els va portar a obrir locals en diversos pobles de la costa. L'any 1979, la nissaga va viure una circumstància extremament tràgica –l'Emili va morir en un atracament el 10 d'abril–. L'any 1990 les dues branques de la família es van repartir equitativament els actius i van emprendre camins diferents. La botiga de l'Argenteria, se la va quedar en Pere, i avui l'administra el seu fill Pere Quera i Serras, casat amb Maria Àngels Sans i Blanch, i no tan sols han ampliat, reformat i millorat la casa mare, sinó que van obrir un nou establiment al carrer Sant Antoni Maria Claret i un altre a la Rambla de Figueres, i van potenciar la botiga de Palamós. Actualment, quan la firma Pere Quera és una de les més prestigioses del país i té la continuïtat assegurada –el 2007 Mariona i Pere i Quera Sans, una especialista en gemmologia, l'altre en rellotgeria, es van integrar a l'empresa i són la sisena generació–, el carrer de l'Argenteria respira tranquil perquè sap que no es perd ni el nom ni la tradició.