La política valenciana mai no ha estat un oasi de concòrdia. A més de les diferències ideològiques generalistes herència de la confrontació civil, hi juguen uns altres factors com l'anticatalanisme latent i actiu (com ho demostra el periodista Francesc Viadel en el seu volum revisat i ampliat de No mos fareu catalans!») i pel sud l'existència, encara, d'un sentiment antivalencià conreat a dreta i esquerra per la ciutat d'Alacant i algunes de les comarques més meridionals.

Aquest «alicantinisme» (alicantonalisme en la seua versió més banal i reaccionària), barreja de victimisme injustificat i únic pol de cohesió social i identitària allà baix, està en la base de molts dels conflictes interns patits pel Partit Popular (atiat pel «zaplanisme» supervivent en la figura de José Joaquín Ripoll) o del PSPV-PSOE (la rebel·lió a Benidorm del clan de papà, mamà i Leire Pajín).

Afegiu l'existència d'una part de l'empresariat voraç i poc preparat, sense visió de país, ni consciència social o ecològica de cap tipus, per fer-vos una idea del còctel explosiu que suposa la gestió d'un llevant que mai no ha estat cohesionat ni feliç més que en el projecte d'enriquiment ràpid i a qualsevol preu.

A causa de la present crisi social, moral i econòmica, i d'alguns fets circumstancials, tots els elements idiosincràtics valencians (alguns compartits amb el veïnat) han entrat a jugar al mateix temps.

D'una banda, davant les mobilitzacions contra la corrupció associada al cas Gürtel, el PP ha desempolsegat el manual d'emergències que consisteix a atiar al fantasma anticalanista tractant de criminalitzar i estrangeritzar les manifestacions com un ens extern, aliè a la voluntat i el criteri dels bons valencians. Però Gürtel també ha servit per escenificar l'escletxa entre el PP alacantí, crític amb les maniobres i estratègies de Francisco Camps per tancar en fals la crisi, i la resta.

Mentre, els socialistes han comés la imprudència de presentar una querella contra el PP i les constructores que apareixen als informes policials del cas Gürtel, perdent la posició privilegiada d'observadors dels esdeveniments i recaptadors dels hipotètics rèdits electorals.

El resultat d'això és que el PP ha posat en marxa el ventilador exposant diferents vergonyes municipals. Bales contra canonades. Però munició, al cap i a la fi. I un nou motiu per a que els socialistes alacantins, liderats des de la distància per Leire Pajín, qüestionen el liderat del secretari general, Jorge Alarte, davant una operació que alimenta la venjança dels populars i que té el greu inconvenient de posar el PSPV-PSOE en un atzucac en el cas que la querella siga arxivada.

Tot allò en el context d'una aposta tardana de Camps d'incitar una fusió entre Bancaixa i CAM, que pretén conservar una certa centralitat i poder financer i polític dintre del mapa de concentracions però que, a Alacant, s'hi veu com un atac al teixit civil i econòmic i a l'autonomia alacantines. Tant, que es prefereix obertament una fusió amb Caja Madrid, Caja Murcia o qualsevol entitat financera que no tinga seu a València (o en Castelló, com Bancaixa). Una posició autista però que congrega grans consensos.

D'allò podeu inferir uns mesos de duresa, maniobres i galtades a tort i dret. Una fossa sèptica de la qual no es pot esperar ni regeneració moral, ni endreçament ètic, ni modernització, ni canvi de model ni tan sols instruments per poder eixir de la brutal crisi econòmica que colpeja el País Valencià amb més força que a molts indrets de l'Estat.