la contra
Volem viure a Madrid
«Només podem pensar que les arques de la Generalitat estan tan depauperades que necessiten com sigui la recaptació dels impostos de donacions i successions»
Volem viure a Madrid. A qualsevol indret de la comunidad. I en som una bona colla. No anirem més al darrera de les banderes ni dels antics tambors. S'ha acabat la lluita identitària, el combat pel reconeixement dels nostres drets; el patriotisme; les menjades de cervell tot esperant la sentència de l'Estatut; les votacions per la independència... i fins i tot estem disposats a renunciar a l'escudella i la carn d'olla.
Queda establert: volem viure a la comunidad de Madrid. I ho farem per motius absolutament econòmics i fiscals. Per res més. Però malgrat els inconvenients i renúncies que una decisió tan greu ens pot comportar, els avantatges són evidents: si l'amable lector ho té bé per entrar via internet a la web Portal del Contribuyente de la Comunidad de Madrid (La Suma de Todos), que demani impuestos i després donaciones... Trobarà el següent text: «La Comunidad de Madrid ha impulsado la práctica eliminación del impuesto sobre donaciones para los supuestos de que quien recibe la donación tuviese la siguiente relación de parentesco con el donante: descendientes... cónyuge, ascendientes (padres, abuelos) y adoptantes.» «Los donatarios incluidos en estos grupos tendrán derecho a aplicarse una bonificación del 99 por 100 del impuesto sobre donaciones... Esto supone que sólo deberán de ingresar el 1 por 100 de la cuota tributaria.» (Final de la cita).
Un exemple: un pare vol donar a un seu fill uns béns que tenen un valor d'un milió d'euros, bé sigui en finques o en metàl·lic. Si resideix a Catalunya, l'impost de donacions costarà 74.000 euros (setanta-quatre mil euros); si resideix a Madrid, costarà 900 euros, com a màxim, perquè encara hi ha altres reduccions i bonificacions aplicables. En les dues comunitats és obligació fer-ho per mitjà d'escriptura pública i liquidar-la de l'impost. La diferència de tracte fiscal és clamorosa.
Semblants avantatges tenen els «súbdits» d'Esperanza Aguirre, pel cas de l'impost de successions. No volem cansar ningú amb càlculs teòrics, però heretar a Madrid és gairebé de franc, i fer-ho a Catalunya pot costar fins a un 32 per 100 (trenta-dos per cent) del valor real del cabdal heretat.
La nova llei de l'impost de successions catalana millora les coses per les persones que hereten un habitatge... o dos, i algun saldo bancari discret. Diuen que això passa a la majoria de catalans. Amb això es fa demagògia... Però pels industrials, pels negociants, per totes aquelles famílies que amb sacrifici –i pagant els seus impostos– lleguen als seus descendents un patrimoni relativament important –encara que moltes vegades sigui irrealitzable–, la clatellada fiscal és impressionant i la inseguretat jurídica està servida. La veritat és que ja poden començar a preocupar-se i a espavilar-se.
Només podem pensar que les arques de la Generalitat de Catalunya estan tan depauperades que necessiten com sigui la recaptació d'aquests impostos.
Una altra explicació no és possible, a la vista del que han fet la majoria de comunitats autònomes. I encara que el to d'aquesta crònica vulgui ser festiu, aquesta qüestió és molt seriosa i preocupant.