Política

Catalunya comença avui

Quan la capçalera institucional encara no havia arrencat, la popular ja havia arribat a la plaça Tetuan

La del 1977 va complir els objectius de llibertat, amnistia i Estatut. I aquesta que demanava independència?

La capçalera institucional, la capçalera de la bandera de dos-cents metres quadrats, la capçalera de laboratori elaborada durant una setmana sencera per Òmnium Cultural i els polítics catalans tot just s'havia posat en moviment quan una altra capçalera, la de la gent, la poc o gens organitzada i espontània del tot ja havia arribat a la plaça Tetuan, que era el lloc de la fi de festa. Mentrestant, la gent aplegada a l'altre extrem, als Jardinets de Gràcia, no s'havia mogut ni un pas ni era previsible que ho fes en les properes hores. A quarts de vuit, dues hores i mitja després de l'inici de la marxa i quan ja veien que no podrien arribar ni a la pròxima cantonada ni molt menys a Tetuan molts donaven l'acte de presència per acabat i anaven a agafar el metro. El metro servia per tornar a casa o per fer drecera i anar directament a la plaça on la marxa s'acabava. Dins el metro hi havia una manifestació paral·lela a la de l'exterior, amb centenars de passatgers enarborant banderes o desant-les a la bossa.

Els organitzadors de la capçalera de laboratori havien menystingut l'èxit que la manifestació tindria i aquesta és la primera conclusió de l'acte d'ahir. La bandera dels dos-cents metres quadrats no es va poder desplegar perquè la gent empenyia de tots costats. Les famoses pancartes migpartides que l'havien de flanquejar a dreta i esquerra dient “Som una nació” i “Nosaltres decidim” ningú no les va veure. Si la bandera gegantina portada pel president Montilla, el president del Parlament Benach, els expresidents de la Generalitat Pujol i Maragall i els expresidents del Parlament Barrera i Rigol era l'element institucional que no ofèn a ningú, i si els lemes eren aquests que hem dit, “som una nació” i “nosaltres decidim”, la veritat és que les banderes i els eslògans de la gent eren uns altres. La gent portava estelades i no deia som una nació sinó que deia independència. Així de clar i així de cridant. Independència. De l'Estatut retallat, que era el motiu primer de la manifestació, no se'n va cantar gairebé ni gall ni gallina. Ni Estatut ni res, semblava pensar la gent. Independència, cridava.

Per molt que dos conspicus càrrecs del PSC que anaven a darrere la pancarta comentessin amb la displicència de qui sap que en el fons aquella no és la seva manifestació, que hi havia hagut més gent a la manifestació del no a la guerra de l'Iraq, la veritat senyors i senyores és que una cosa com la d'ahir no s'havia vist mai. Ni la calor ni l'inici de vacances ni la temptació de la platja i l'orxata van impedir que més d'un milió de persones sortissin de casa o de la segona residència. Per la manera de parlar senties que hi havia gent vinguda de l'Ebre, de Lleida, del Pirineu, de la Franja, de València. Senties parlar en castellà amb accent de Castella i amb accent d'Andalusia i amb accent de l'Argentina, del Perú i de l'Equador. Senties parlar amb l'idioma dels magribins i dels pakistanesos del Raval. Senties parlar de tot.

No s'havia vist mai, diem, i després d'aquesta constatació és obligat establir comparacions amb la manifestació del 1977, la que es va celebrar al mateix lloc al crit de “Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia”. Aquella va ser la manifestació de l'adéu al franquisme, i tots els desitjos que plantejava es van complir. Aquesta és una altra cosa. Per començar, mai en la història del catalanisme tantes persones s'havien reunit impulsades per aquesta força constructora del país. I mai al crit d'independència. Si la manifestació del 77 va assolir els seus objectius, quina ha de ser la resolució d'aquesta? Que els polítics de la capçalera ho comencin a rumiar perquè a partir d'ahir res no serà igual. Una Catalunya nova comença avui. Els altres, els de Madrid, ja saben com les gastem quan se'ns toca la moral i se'ns toca el que no sona i se'ns toca el que no s'ha de tocar mai ni a les persones ni als pobles. Pensin els que no hi eren que les poques escridassades que ahir es van sentir anaven dirigides a la capçalera de laboratori. A la plaça de Tetuan unes nenes molt petites, filles o nétes d'aquells homes i dones que van marxar en la manifestació del 1977, cridaven: “Nosaltres som la capçalera, Montilla al darrere”.

La concentració de gent havia començat una hora abans, cap a les cinc de la tarda. A la confluència de la Diagonal amb el passeig de Gràcia anava convergint gent amb banderes que baixava d'autobusos vinguts de tots els punts de Catalunya. Res feia pensar però que una mitja hora més tard sortissin multituds d'arreu, de les boques dels metros, dels carrers transversals, de la vorera de l'ombra i de la vorera del sol i de sota les pedres. Els tripulants del bus turístic miraven des de les jardineres amb uns ulls al·lucinats. On hem anat a parar? On ens hem ficat?, semblava que pensessin. Han anat a parar a un país que ha esgotat la paciència i que diu prou d'humiliacions i de provocacions i de danys a la dignitat. Què farien ells en un cas semblant?

Com que els polítics durant una setmana van dissenyar tan malament la manifestació molta gent va témer que seria un fracàs. Com que el dia abans el Tribunal Constitucional havia fet pública la sentència de l'Estatut, molta gent va pensar que la provocació garantiria l'èxit. Ni una cosa ni una altra. Les ganes de manifestar-se de la gent ahir ni la refreda ningú ni l'escalfen quatre desgraciats. Allò d'ahir ve de molt lluny i és molt potent.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia