Nacionalistes contra la independència

Quan Artur Mas declarava per primer cop que no veu el país prou madur per a un referèndum d'independència, Àlvar Thomàs (Reus, 1971) i Jordi Manent (Barcelona, 1977) ja havien entregat a l'editorial lleidatana Pagès Editors una còpia de La temptació independentista, un assaig que desenvolupa a fons aquesta idea i jutja amb extrema severitat els partits i líders polítics que han alimentat aquests anys la idea de la independència “sense tenir en compte les dificultats i els costos que significaria per al país un procés com aquest”, arrossegant el catalanisme “cap a posicions extremes on pot perdre l'hegemonia i generar una gran frustració”.

“Som molt conscients que hem escrit un llibre a contracorrent”, reconeix Jordi Manent, fill de l'escriptor i exdirector general de Difusió Cultural entre 1980 i 1988 Albert Manent i militant de CDC. “Però crec que és necessari que des del nacionalisme fem autocrítica d'un procés que alguns alimenten sense tenir en compte a quin ritme va el país”.

La tesis principal del llibre és que la temptació independentista, en creixement sobretot a partir de l'any 2000 i que va esclatar amb la forta pujada electoral d'ERC, ha radicalitzat el terç de la societat catalana que és nacionalista, però que aquest sector no ha anat acompanyat dels altres dos terços de la societat, que si bé en algun cas s'han distanciat d'Espanya (la desafecció), no és gens clar que s'afegeixin a un procés de ruptura amb Espanya.

Segons els autors, el país ha de mesurar molt bé les seves forces i ara mateix el nacionalisme hauria de concentrar-se en la consecució d'objectius tangibles i en l'enfortiment de la cohesió nacional, en lloc de conduir-se cap a un trencament intern i una derrota amb l'Estat. El llibre, explica Manent, s'adreça “a una minoria del nacionalisme que ara mateix està perplexa en veure cap a on ha conduït la temptació independentista”. Els autors són especialment crítics amb ERC, a qui acusen d'ingenuïtat i frivolitat, i preveuen ara un nou cicle d'independentisme amb noves opcions com Reagrupament, “en un clara fugida endavant menystenint la pròpia força i renegant de qualsevol tacticisme”.