Mor María Rodríguez, 'la Goyerías', una de les últimes i de les poques dones maquis

La por va ser tanta que María Rodríguez Juárez la va tenir fins el final. Una de les poques dones que havien lluitat amb el maquis, i una de les últimes que quedaven vives, encara temia, al seu llit d'hospital, que la persecució que ella va patir es perllongués en els seus fills. Rodríguez ha mort aquesta setmana, poc després de complir els 90 anys i de tenir en braços el seu primer besnét. Després d'una vida que va començar a Extremadura i es va desenvolupar a les presons de Madrid i Màlaga, les barraques de Motnjuïc i el barri del Gornal, a l'Hospitalet. El periple va començar a les muntanyes de Càceres, a on María va fugir durant la postguerra i on va lluitar al costat de qui fou el seu gran amor.

A les portes del tanatori de l'Hospitalet, aquest divendres els néts de María Rodríguez Juárez recordaven una àvia que sempre havia viscut a cavall entre Bellvitge i el Gornal i els cuidava quan els pares no hi eren, els donava de berenar o els portava a jugar al parc. Una mestressa de nom i cognoms tan comuns com la vida que feia, similar a la de tants altres milers de dones dels mateixos barris perifèrics.

Però darrera d'aquesta vida comuna s'amagava 'la Goyerías'. Així, amb aquest mot provinent de la seva família extremenya, coneixien els seus companys de guerrilla a la que fou una de les poques dones que van fer de 'maquis' durant la postguerra. I una de les últimes d'aquestes dones que quedaven vives.

Va esdevenir guerrillera als 20 anys, quan va fugir a la serralada propera al poble de Càceres on va néixer, Alias. “L'únic delicte que va cometre va ser la solidaritat que va sentir per la gent que es va haver d'amagar als boscos”, rememora Jaume Valls, un històric militant antifranquista de l'Hospitalet que s'encarrega de recuperar històries com la de la María.

La noia havia nascut el 1920 en una família de jornalers, i era la mitjana de tres germans, un noi i dues noies. Els seus pares no eren especialment militants, i no van abraçar ni el comunisme ni l'anarquisme, però sí el republicanisme d'Azaña i l'ateisme. En aquest entorn María va sofrir, més que participar, en la Guerra Civil.

Quan va acabar la contesa molts homes que havien defensat la legalitat republicana i havien quedat atrapats a l'Espanya franquista, sense poder creuar les fronteres, van buscar refugi a les muntanyes dels seus pobles. No era habitual que aquests grups, controlats normalment pel Partit Comunista amb l'objectiu de desgastar el règim mitjançant atemptats i atracaments, acceptessin dones: el PC volia mantenir la disciplina i tenia mal record de les milícies mixtes anarquistes de la Guerra Civil, recorda Valls.

A la Serra de Toledo, prop d'Alia, s'hi van refugiar entre 30 i 40 homes. María i els seus germans els ajudaven amb queviures. Caminaven deu quilòmetres al dia per dur-los-hi. Però el poble era petit i la Guàrdia Civil es va acabar assabentant. Van detenir el seu pare i els tres germans van fugir. Es van sumar al grup maqui.

El liderava 'El Chaquetalarga', Joaquín Ventas Sita, d'uns 27 anys, i no era un grup comú. El Chaquetalarga és criticat entre els que recorden el maquis perquè no creia en la possibilitat de derrocar el franquisme mitjançant la seva acció, i es limitava a fer atracaments per subsistir. Tampoc va tenir problema en acceptar dones: n'hi havia una dotzena en la seva guerrilla.

Totes es van emparellar i van quedar embarassades. La primera fou Paula, la germana de María, que va tenir dues criatures. I la Goyerías es va enamorar de Chaquetalarga, amb qui va tenir un fill el 1943. Després de donar-los la primera llet, els guerrillers abandonaven els nounats en cases del poble. “Es tiraven dos mesos que no podien alçar el cap de culpabilitat”, diu Valls, que afegeix que no tenien altra opció perquè els nadons no podien sobreviure al bosc.

I els adults amb prou feines. Molts anys després, ja passat el 2000, María es va avenir a recordar aquella època davant d'unes estudiants d'història. I a elles, dones com ella, els va explicar que, quan tenia la regla, s'havia de netejar amb herbes i en tolls d'aigua.

Així va viure fins el 1946 o 1947. La Guàrdia Civil havia anat detenint a companys seus i María i Paula eren les úniques dones que quedaven al bosc amb una dotzena d'homes. Un dia Chaquetalarga va marxar amb ells a buscar menjar i va deixar les noies a càrrec d'un company. No sabien que era l'últim cop que es veurien.

L'home que es va quedar amb elles les va delatar a la Guàrdia Civil i la Goyerías i la seva germana van poder fugir i van fer de serventes a la propera població d'Aguado un temps, ocultant la seva procedència. Però finalment van ser descobertes, detingudes i portades a la presó de dones de Las Ventas, a Madrid, i més tard a Màlaga. Van ser preses fins el 1954, i María, una dona de geni, encara recordava alguns actes de rebel·lia que li van costar càstigs, com les cobles que va composar contra les monges que les vigilaven.

En sortir de la presó va anar a Càceres amb la seva mare, que havia quedat al poble, a mirar de recuperar el seu fill, que va acollir una família de falangistes. No li havien posat nom ni l'havien dut a l'escola. L'havien tractat tan malament que als 9 anys el nen va fugir a la muntanya a buscar els teus pares.

“Quin salvatge has parit! Segur que ja l'ha matat la Guàrdia Civil”, diu Valls que li van dir a la dona aquelles persones, tot i que no era cert. Els fills de Paula, en canvi, van tenir més sort: els va acollir un capellà que els va educar i avui en dia són professors universitaris a Madrid. El fill de la Goyerías va aparèixer el 2000, però va ser un retorn fugaç. Aquesta setmana, els parents de la dona l'han cercat per informar-lo de la mort de la seva mare sense èxit.

Amb l'esperança perduda, María va emigrar. La seva intenció era anar a França a retrobar-se amb en Chaquetalarga, que havia abandonat la guerrilla en perdre la seva enamorada de vista, però es va quedar a Barcelona.

Com tant altres nouvinguts d'aquella època, María va anar a Catalunya fugint no només de la misèria, sinó també de la persecució i de la repressió, i es va trobar la pobresa. No va ser fins un any abans de la mort del dictador que va accedir a un pis de protecció oficial al barri satèl·lit del Gornal. Fins el 1974 va ser barraquista, primer a Montjuïc i després al barri de Sant Feliu de l'Hospitalet, i es va guanyar misèries netejant cases. Mai va cotitzar.

Va refer la seva vida. Cap al 1957 va conèixer un home vidu que també havia patit la repressió, i s'hi va ajuntar. María, feminista, no s'hi va casar fins que va estar embarassada del primer fill, que va néixer el 1961. Van tenir un nen i una nena. El Chaquetalarga li va seguir escrivint fins que ella li va demanar que deixés de fer-ho. “Era l'home de la seva vida”, assegura Valls, però no el va tornar a veure mai més. L'exguerriller va morir fa poc a París.

Van ser anys de silenci que Maria va trencar el 1977. Llavors es va legalitzar el PSUC i María i el seu marit s'hi van afiliar, tot i que la seva militància simbòlica no va passar de principis dels 1980, quan el partit va patir la seva primera escissió, la del PCC.

María va cobrar el 1982 una indemnització per haver estat a la presó, però els reconeixements van ser pocs. Ella els defugia. Tenia por. I no volia que l'anomenessin amb el seu nom de guerra, la Goyerías. “Encara tenia aquesta obsessió de la Guàrdia Civil”, diu Valls, que la conèixer cap a l'any 2000.