De les motos i el silenci

Amb Josep Enric Millo vam anar al Saratoga, a l'eixample de Girona. Dos cafès, un mini i un croissant. Ell, a més, va fumar un petit cigar havà. Per molt bo que sigui el tabac, l'any vinent serà impossible fumar a dins de qualsevol bar. “Ens haurem de fer del Club dels Fumadors. Els bars que tinguin espai hauran de fer un club, i els cambrers n'hauran de ser socis i fumadors o tolerants amb el tabac”.

Ens vam posar a parlar de política. A Millo l'apassiona parlar de parlar de política, defensar (justificar) el PP i blasmar ZP. Hauríem de parlar de coses mundanes i personals, li vaig dir. Un cigar? “Hoyo de Monterrey. Hi podríem posar Le Hoyo du Député, no et sembla?”. Li trobo el nom escaient, però no és petit? “Els grossos s'han de fumar quan temps tens lliure”.

I aviat només a l'aire lliure. Aneu a futbol a fumar? “Hi vaig a veure el partit. Fumar i futbol és una combinació perfecta. M'agrada”. Els polítics solen anar a futbol per deixar-se veure... Cal voluntat per a la política perquè ha de començar a anar a l'estadi o al pavelló quan la campanya electoral és lluny, lluny, lluny... “Al futbol m'hi he aficionat amb el temps... A més, tinc amics aficionats i alguns que són de la junta. I hi he anat amb ells. Havia anat al bàsquet pels meus fills...”. Em confessa que no gosa fumar quan va a la llotja del Girona perquè el terra és de parquet i no hi ha cendrers. “Voldria que quedés clar que el futbol m'ha agradat sempre, que de jove hi havia jugat, així com a bàsquet, handbol i hoquei herba”. Només faltaria, sou de Terrassa! “A Terrassa hi ha cinc clubs d'hoquei herba... Després em vaig aficionar a les motos: trial, tot terreny i velocitat”. Us vau federar? “No. Eren curses d'aficionats. En aquell temps no hi havia la dificultat actual per usar la moto de muntanya, per les pedreres...”.

Observo que no us agraden les limitacions. Del tabac, de l'accés de les motos al medi natural. “Defenso les lleis del fum i d'accés motoritzat a muntanya, però cal sentit comú en l'aplicació de les normes. Estic d'acord que no pot ser una activitat incontrolada, però entenc desmesurat el nivell de prohibició. Han aconseguit que a Catalunya no es pugui practicar aquest esport. Fins i tot té conseqüències negatives: amb el trial i el tot terreny es mantenien uns camins que facilitaven l'accés per a l'extinció d'incendis. Imagina! Seria bo per apagar focs”. M'heu colat mig míting, a banda que això que dieu és una mica anecdòtic. “Sí, però jo, que he estat bomber, sé les dificultats que representa apagar un foc forestal”.

Vau fer de bomber? “Quan estudiava econòmiques, els estius treballava. La primera feina, però, va ser de pagès, quan feia BUP i COU”. I de pagès? “A València i a Andalusia a collir fruita: préssec, meló, taronja, síndria, ametlla... I en una granja de porcs a Andalusia. A COU ja vaig anar a una oficina de banca; la feina de bomber va ser durant els dos primers cursos de la carrera, i a partir de tercer ja em vaig vincular a temes empresarials per sempre més. A tercer em vaig posar a l'Aiesec”. L'Aiesec? “L'Association Internationale des Étudiants en Sciences Économiques et Commerciales...”. Teniu bon accent de francès. “És el meu idioma d'escola; a carrera vaig fer anglès. A cinquè d'econòmiques, vaig fer una estada a París. Gràcies als intercanvis d'estudiants que propiciava l'Aiesec vaig anar a Tunísia, amb l'empresa nacional de distribució de gas i electricitat. Allà vaig descobrir el desert”. Conec molta gent que ha tornat enamorada del desert. “Fa temps que no hi vaig, però no trigaré a tornar-hi. Hi he anat mitja dotzena de cops i sempre en tornes més enganxat. Certament, és l'única experiència de silenci real autèntic”.

És paradoxal que us agradi el silenci absolut i les motos. “Sí, m'agrada el motor: els cotxes i les motos. Tinc moto, però no hi puc anar gaire. També sóc un fan de la navegació a vela. Com que no tinc temps, llegeixo moltes revistes de motor i de velers... I m'agrada molt la música. Sóc de família de músics”.

Si sou de família de músics i us agrada la música, deveu saber tocar algun instrument. “La família ve a Catalunya perquè Enric Garcés, director de la Banda Municipal de Música de Terrassa, que era d'Alcúdia, com el meu pare, necessitava un saxo tenor solista. El pare va venir a demanar feina, perquè a final dels anys cinquanta no es podia viure de la música. El van contractar a l'Ajuntament. Els matins, d'administratiu, les tardes a la banda i els vespres en orquestres de ball. A casa sempre hi ha hagut instruments. Puc tocar una mica la flauta, la bateria i la guitarra... És estrany que no m'agradés dedicar-me professionalment a la música. Mira que m'agrada: vaig ser tenor solista de la coral del GEiEG i tinc premis de karaoke”. Com vau arribar al GEiEG? “Per evadir-me, perquè m'agrada cantar. Anava a l'assaig i era el millor dia de la setmana. No podia anar a les actuacions perquè tenia actes de partit, però podia anar als assaigs. Hi vaig ser dos o tres anys. A la campanya electoral del 2006 encara era a la coral”.

M'intriga la música que us agrada escoltar. “El jazz: sóc de Terrassa. El rock i el pop de la meva època. Puc disfrutar molt amb músiques diverses: Pink Floyd, Nino Bravo o Wagner. I el jazz clàssic, Louis Armstrong o Oscar Peterson. De tant en tant vaig al Festival de Terrassa i, sempre que puc, vaig al Sunset, de Girona, a fer una copa i a escoltar jazz en directe”.

Sou dels polítics que sempre he vist mudat i encorbatat. “Entre setmana, habitualment. Els caps de setmana, no. La corbata és el meu vestit laboral”. Qui us les compra? “Jo mateix”. I els vestits? “La roba la trio i la compro jo sol”. Aneu a Barcelona? “No, per què? Em vesteixo a Girona, tot i que eventualment em puc comprar una peça on sigui”. Teniu alguna marca preferida? “No sóc gaire de marques, però intento comprar roba bona, perquè dura més. Trio sense mirar la marca i sempre veig que és bona. Darrerament he renovat el vestuari, per la crisi. Hem de donar suport a la indústria tèxtil catalana. Sóc de Terrassa”.