Units per la cervesa

La cervesa és ja gairebé l'únic que els queda en comú, a flamencs i valons. Això ho admet fins i tot l'encara primer ministre belga, el polèmic Yves Leterme. I és que si demanar una Moritz en un bar de Madrid o una Mahou a Barcelona pot ser arriscat, beure una Westmalle flamenca en una cerveseria de la Valònia profunda és el pa de cada dia. Els francòfons prefereixen paradoxalment les marques del nord del plat pays i, al contrari, la cervesa més venuda entre els neerlandòfons és l'Orval, del sud. Però no comparteixen gaires coses més: les dues comunitats lingüístiques de Bèlgica viuen d'esquena l'una de l'altra.

D'entrada, tenen molts problemes per comunicar-se: el 51% dels flamencs saben parlar francès –el que no vol dir que ho facin– però només el 14% dels valons es defensen amb el neerlandès, mentre que l'anglès s'ha imposat com a llengua franca a Brussel·les, la capital. No escolten la mateixa música (Jacques Brel, que cantava en les dues llengües, va morir el 1978), no segueixen els mateixos esports (la selecció de futbol, els Diables Rouges o Rode Duivels, fa més riure que por), no miren la mateixa televisió (a Valònia sintonitzen TF1 com si fossin una regió més de França) i no voten igual (a l'empobrit sud sempre arrasen els socialistes i al nord benestant l'esquerra és marginal).

La cervesa és el ciment que encara els uneix i els monjos trapencs que la produeixen viuen aïllats a les seves abadies, al marge de la tempesta política que podria acabar amb divorci. Mig any després de les eleccions, els sobiranistes flamencs de l'NVA, els més votats, es neguen a formar govern mentre els francòfons no acceptin el concert econòmic i posar límits a la solidaritat que escura les butxaques del nord. “Si Bèlgica mai desapareix, la nostra cervesa seguirà tenint el mateix gust”, garanteix un dels 22 monjos de Westmalle, abadia fundada el 1794, a mig camí entre la ciutat d'Anvers i la frontera holandesa. Entre vaques i camps d'ordi nevats, fan vida de pregària, meditació espiritual i contemplació en silenci, resen sis cops al dia, el primer a les quatre de la matinada, i per ser autosuficients i fer obres de caritat –l'ora et labora de sant Benet– també treballen produint cervesa i formatge.

“No tenim nacionalitat ni seguim cap ideologia política, els monjos no ens sentim ni flamencs ni valons, sinó fills de Déu, i parlem la seva llengua”, adverteix. El catolicisme també uneix els belgues, diferenciant els flamencs dels holandesos, que són protestants, però va perdent pes mentre alguns barris s'islamitzen a marxes forçades. La falta de vocacions, de fet, ha obligat Westmalle a contractar una quinzena de treballadors que no són monjos per no aturar la producció de cervesa. L'església no se salva del conflicte lingüístic i són molt polèmiques les misses en francès que es fan en algunes parròquies de la costa flamenca (com a Knokke, on estiueja la jet-set belga) i els funerals en neerlandès que han de suportar els francòfons que moren als pobles de la rodalia de Brussel·les.

Només set abadies al món poden vendre cervesa autènticament trapenca, seguint unes normes molt estrictes fixades el 1664: la graduació mínima ha de ser de 6,5 graus d'alcohol, només es poden fer servir ingredients biològics (la malta, el llúpol, el llevat i el sucre, seguint una recepta més secreta que la de la Coca-cola), la beguda es torna a fer fermentar dins la mateixa ampolla i els productors han de fer vida monàstica, l'Orde Cistercenc de l'Estricta Observança. A Flandes hi ha tres marques: Westmalle, Achel i Westvleteen, que als Estats Units es considera la millor cervesa del món. I Valònia té també tres abadies: Chimay, Orval i Rochefort. “Totes tenen caràcters, gustos i colors diferents, no puc dir que siguin millors les flamenques que les valones”, explica l'expert i crític cerveser Jef van den Steen, autor del llibre Trapencs. Set cerveses celestials (Davidfonds, 27,50 euros, en neerlandès i anglès). “Jo sóc flamenc, però si una cervesa és dolenta no me la beuré per molt flamenca que sigui”, assegura.