Han tardat massa i tot

Ja en sabreu perdonar l'autocitació, però el 23 de desembre de l'any passat escrivia açò al meu bloc: “La decisió del Tribunal Suprem contra el sistema d'immersió lingüística de Catalunya és una forma de reblar el clau en la sina, una esmena a la totalitat, un gripau a engolir en vespres de Nadal. I un fruit, que no s'oblide, de la mala fe, la ignorància, la rancúnia i la ingratitud dels pares que van presentar els recursos esperonats per la caverna. El següent objectiu: el timorat i insuficient sistema d'immersió valencià. Al temps”. El temps, la circumstància que avançàvem (no érem els únics: Escola Valenciana advertia que s'albiraven canvis en la política lingüística) ha arribat amb celeritat: fa uns dies, la comissió permanent del Consell Escolar de la Comunitat Valenciana (organisme modificat pel govern via decret per assegurar-se el control) va aprovar la modificació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià per limitar l'extensió del valencià en els Programes d'Incorporació Progressiva (PIP). Rèquiem per la progressivitat i pels propis programes: en lloc d'anar estenent l'aprenentatge en valencià a diferents matèries, segons el criteri del centre, la qüestió es reduirà a dues. Això és: llengua i literatura valencià i alguna que passe per allà.

Uns dies abans, la Conselleria d'Educació difonia l'esborrany d'una ordre per tal que els alumnes dels centres que en formaran part de la futura xarxa plurilingüe puguen escollir la llengua en la qual fer els seus exàmens amb independència de l'idioma en què s'impartisca la matèria. Aquesta presa de posició té la gènesi en una polèmica aïllada i convenientment unflada, el cas de suposat “acaçament escolar” a una alumna d'un col·legi públic de València que contestà en castellà l'examen d'una matèria que havia cursat en valencià. El centre, òbviament, no passà pel cèrcol. I la premsa conservadora atià el conflicte amb el suport de la Asociación Nacional por la Libertad Lingüística (ANLL), un d'aquells grupuscles consagrats a massacrar els avanços de normalització en les comunitats amb llengua pròpia amb l'excusa dels drets lingüístics del castellà. Després se sabé que el progenitor de la criatura, una nena amb un expedient molt notable, era un agitador d'extrema dreta xenòfob i barroer. Un personatge odiós i intolerant. Caldria saber qui acaçava a qui.

El fons és el de sempre: qualsevol excusa els va fenomenal per qüestionar la “utilitat” social i econòmica de la llengua pròpia. La dreta valenciana mai no s'ha cregut que el valencià tinga el mateix rang que el castellà. L'esperpèntica i balbucejant demostració de coneixements lingüístics de la portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, a preguntes dels periodistes, n'és un indicador. De fet, allò sorprenent és el temps que ha tardat la dreta valenciana en vessar àcid sobre els ciments educatius de la Llei d'Ús i Ensenyament, bandejada prèviament en l'administració i la RTVV. Potser mancava un context favorable. I la crisi econòmica, el fracàs escolar i la percepció social de l'endarreriment en l'aprenentatge d'anglès constitueixen un marc massa golafre per al PP: la culpa és del valencià, de “l'altra llengua”. El problema és que el missatge és massa potent per no obtindre rendiment entre la impressionable, desmantellada i flagel·lant societat valenciana. L'antídot és relativament senzill: Euskadi i Catalunya, malgrat les seues polítiques lingüístiques “opressores del castellà”, continuen sent les regions més avançades econòmicament i social de l'Estat. Però sostenir això al País Valencià és com esmentar Lucifer enmig d'una eucaristia.

(sotalacreueta.blogspot.com)