Un president indigne, un país indignat

L'apagada de TV3, la persecució a Acció Cultural del País Valencià i l'atac a l'ensenyament en valencià són les darreres credencials que presenta Francisco Camps com a president de la Generalitat. Tres accions que el posen a l'alçada de personatges com Mubàrak o Gaddafi, que en ple segle XXI tanquen televisions i tallen Internet perquè no es vegen les vergonyes internes ni les polítiques antidemocràtiques que practiquen.

Un senyor que pretén dir-nos als ciutadans quina televisió podem veure i quina no, basant-se en el fet que “no són dels nostres” és —diguem-ho clar— un integrista. Un ultra supervivent d'aquells del nacionalcatolicisme franquista que volien salvar-nos de les pel·lícules i de les informacions subversives que ens enverinaven l'esperit. I ell vol redimir-nos contra allò que messiànicament interpreta com un perill a la seua intolerant concepció del que és ser ciutadà i ser valencià.

Tot això lliga amb la talla ètica del personatge. Un president que és capaç de fer lleis només per perseguir un cas concret —per abatre els qui considera els seus enemics— i que no entén que governar en una democràcia implica unes regles generals, vàlides per a tothom i no venjances teledirigides, és que encara està instal·lat en el franquisme de les multes per activitats subversives i per injúries a la pàtria. I, en aquest cas, Camps se supera a si mateix. Primer, perquè els articles introduïts ex professo per a sancionar ACPV amb xifres astronòmiques són esmenes a la llei que ell mateix aprovà encara no fa cinc anys. I segon, perquè ni tan sols és capaç d'aprovar-la en un debat obert i específic, sinó que els esmuny clandestinament en la Llei 16/2010, del 27 de desembre, de Mesures Fiscals, de Gestió Administrativa i Financera i d'Organització de la Generalitat. Es veu que l'organització de la Generalitat Valenciana té com a element determinant per a Camps perseguir televisions i imposar multes.

Si tot això no és prou per a declarar-ho èticament inepte per al càrrec —sense entrar en les acusacions de corrupció que pesen sobre ell—, vegem el seu brillantíssim currículum de netedat democràtica. El qui ha de ser el garant de l'estat de dret al País Valencià no ha tingut cap escrúpol d'incomplir la llei quan simplement no combregava amb el seu credo. Així, quan ha vist amenaçat el seu nacionalcatolicisme per una cosa tan innòcua com l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, ha maniobrat per fer-hi boicot impartint-la en anglès, que així no l'entendrà ningú. Tant fa que ni els professors ni els escolars hi estiguen preparats o no: precisament d'això es tracta. La qualitat educativa i el respecte democràtic estan al servei del seu integrisme. El Tribunal Superior de Justícia valencià li va tombar la maniobra.

Més. Han calgut fins a 35 sentències consecutives del Tribunal Superior de Justícia Valencià i del Tribunal Suprem, amb amonestacions dels jutges i condemnes en costes a la Generalitat per incompliment reiterat perquè reconegués i apliqués que el valencià és part de la llengua catalana. Com que les condemnes les paguem entre tots els contribuents, a ell tant li fa. Pesa més que al senyor simplement no li ve de gust reconèixer una llengua que, per cert, ell, president dels valencians, parla tan poc com malament. I ara mateix, la darrera acció del seu govern és una càrrega de profunditat contra l'ensenyament en valencià amb el mateix procediment traïdorenc i autoritari: modificant per decret el Consell Escolar valencià per imposar-hi la majoria dels seus nomenats a dit sobre estudiants, pares, professors: contra la societat civil i contra la mínima decència democràtica.

Els valencians no ens mereixen un personatge així. O li parem els peus o ens arrasarà el país.