La línia roja de les línies

Ha plogut molt els darrers temps. De vegades en forma de pluja feixuga i persistent: manipulació dels mitjans de comunicació públics, balafiament, corrupció, destrossa del territori, clientelisme... En unes altres ocasions, en forma d'autoritària tronada, com quan es va decidir que milers de contribuents valencians no teníem dret a veure una determinada televisió. El repertori és llarg. Passades les eleccions, però, el PP valencià ha decidit travessar la línia roja amb la supressió de les línies en valencià. A les portes de la jubilació com a conseller d'Educació, Alejandro Font de Mora ha decidit exhumar el bisturí de forense per amputar el dret que li donava una mica de sentit a la lluita ferotge que un grapat de valencians i valencianes han dut a terme des de la Transició per salvar la nostra llengua de les urpes conservadores.

Hom sospitava que el moment propici seria després de les eleccions. Consagrada en les urnes la majoria absoluta de l'imputat Francisco Camps, els populars han aprofitat un moment de crisi econòmica per atemptar contra l'ensenyament en valencià invocant la sagrada llengua franquícia. La pluja sí que sap ploure: tot i que una part de la societat valenciana haja reaccionat amb un calfred indignat a la decisió, la iniciativa té tota la traça de comptar amb les benediccions de la massa. L'anglès va ser el patètic pretext per boicotejar l'assignatura d'Educació per la ciutadania. I ara esdevé l'excusa per fer allò que tantes ganes tenien de fer, desmantellar els esquifits mecanismes de compensació per equilibrar l'extensió i el coneixement social del valencià.

Una persona em comentava que la gent “no sap el que ha votat”. Sí que ho sap. Hi era en el seu programa electoral. En tot cas, els indignats no espereu una gran complicitat social. A l'escàs valor que ací li atorguen a la llengua (el “defecte” que confessava en públic l'alcaldessa de Torrent), s'uneix ara la percepció que l'objecte de la mesura és garantir el coneixement universal de l'anglès. Amb la que està caient, milions de valencians ho veuran com la solució als nostres problemes, a un endarreriment que ens fa menys competitius, i és cert. El que no saben és que són precisament els alumnes escolaritzats en valencià els que més capacitat demostren per incorporar-hi una tercera llengua, donat que l'aprenentatge del castellà en aquesta societat diglòssica és pràcticament automàtic. Ho diuen els experts. Però com a pare, puc donar fe personal i objectiva d'això.

Un experimentat personatge de la nostra esfera política m'apuntava que en el rerefons de la decisió hi ha el malestar ideològic del PP per la tossuda pervivència d'una determinada forma d'entendre el valencianisme que no és la dels conservadors. No han pogut amb la cultura feta en la nostra llengua, ni amb els músics, ni amb els escriptors, ni amb els col·lectius dispersos o en xarxa que habiten el País Valencià. Tampoc no sé si poden suportar que Obrint Pas, un símbol de les línies, siga el grup de música valencià més venedor, més popular i més internacional. Qui sap si van per allà els trets. El monstre s'ha fet gran i no els agrada.

El mateix PP que ha mogut cel i terra per “garantir” el dret d'uns certs pares a escollir l'educació dels seus fills, amb els concerts educatius, atempta ara amb el dret d'uns altres pares a escolaritzar els seus fills en valencià. La implantació serà gradual, però ja amenacen amb avançar la fusió de grups en valencià i el castellà el proper curs. O siga: ja mateix. Potser estem massa cansats, massa decebuts, massa desgastats en unes altres batalles. Però aquesta és la batalla decisiva, la línia roja definitiva, la de la dignitat. I s'ha de plantar cara. Tot i que ens puga semblar una causa perduda.

(sotalacreueta.blogspot.com)