Refugiats a Catalunya 2
De la cel·la a l'exili
Miguel Galbán va ser condemnat pel règim castrista per un article en què denunciava la violació de drets humans en un centre penitenciari
El dissident viu, amb angoixa, a Sant Feliu de Llobregat mentre espera obtenir l'estatut de refugiat
L'opositor no pot tornar a Cuba, on hauria de complir 19 anys de presó
Al Miguel el van conduirde la presó a l'aeroport de l'Havana, on va agafar
un vol comercial a Madrid
CUBA
Miguel Galbán viu a Sant Feliu de Llobregat i és un dels 75 presoners de la Primavera Negra condemnats el març del 2003 per la seva oposició al règim castrista. La seva història deixa perplex. Com a dissident va ser condemnat a 26 anys de presó després d'un judici exprés. En la sentència, un delicte: l'incompliment de l'article 91 del Codi Penal cubà, relatiu a actes contra l'estabilitat i integritat de la nació. Què va pensar en saber-ho?: “Va ser una condemna a cadena perpètua, com la que donen als criminals. Van argumentar que havia publicat una informació falsa que podia provocar una intervenció militar estrangera (dels Estats Units) a Cuba. Jo no podia dormir”.
La incredulitat de què va ser víctima el Miguel s'entén quan es coneix el contingut del seu reportatge. “Vaig denunciar la violació dels drets humans explicant un motí a la presó de Merena 2”. El Miguel Galbán treballava a l'agència de notícies Havana Press, que, per evitar la censura, tenia la redacció en una casa particular a la capital cubana. Els periodistes escrivien a mà els articles i des d'allà els enviaven per telèfon a Miami, on els editaven i els feien arribar a Radio Martí i al diari digital Nueva Prensa Cubana.
Vaga de fam
Set anys i mig a les presons cubanes deixen empremta i més després de fer dues vagues de fam de cinc dies cadascuna. El Miguel mira de reviure el que sentia: “Em van despullar i em van treure l'aigua. Et quedes sense força, estès a terra, només sents com et piquen els mosquits”. Recorda amb especial duresa l'aïllament de la seva família: va passar catorze mesos sense rebre visites i quan va morir la seva mare no va poder anar a l'enterrament.
El final del captiveri va ser tan insòlit com el principi. “Vaig sortir de la presó el 24 de setembre del 2010 i directament em van portar de la cel·la a la terminal 1 de l'aeroport José Martí de l'Havana. Allà ens van fer pujar a mi i uns quants presoners més per la part del darrere d'un avió comercial que anava a Madrid i vam seure als últims seients”. El procés d'excarceració es va iniciar amb l'acord el juliol de l'any passat entre el govern espanyol i les autoritats cubanes, amb la mediació de l'Església catòlica cubana. “Em va trucar el cardenal Jaime Ortega a la presó preguntant-me si volia viatjar a Espanya. Li vaig dir que sí, però amb la meva família”.
Han vingut deu persones del seu nucli familiar. Aquí el Miguel ha trobat la llibertat de moviment i d'expressió per la qual lluitava allà. “Però a quin preu? A canvi del desterrament. No puc tornar fins que quedi abolida la meva sentència. Em queden 19 anys de condemna”, explica.
Quan va acceptar venir a Espanya li van donar un document oficial que detallava com seria la seva inserció aquí. Però no ha estat com esperava. Ha iniciat el procediment d'asil però encara no l'hi han concedit. L'angoixa aquesta provisionalitat. Mentrestant té una targeta que ja ha renovat però que no l'autoritza a creuar fronteres. Fins que no li concedeixin l'estatut de refugiat, el seu passaport està retingut per a les gestions. Finalment, li ha costat molt obtenir el permís de treball, que només és per a dos mesos. Comenta que viu dels ajuts de la Creu Roja en un pis amb tots els membres de la seva família que han vingut.
Aquest gener ha fet 52 anys de la Revolució. El Miguel va néixer sota aquest règim, va ser-ne adoctrinat i hi creia, fins als 29 anys. “Em vaig adonar del nivell de corrupció i de doble moral que hi havia a l'empresa on treballava. Robaven més que els presoners de les presons”. Però la majoria dels cubans tenen por. “La màquina repressora és brutal”, explica.
Quan Raúl Castro va substituir el seu germà Fidel com a president de Cuba el 2006, el Miguel va esperar que alguna cosa canviés a l'illa, però admet que no ha estat així. En l'últim discurs d'obertura del sisè congrés del Partit Comunista Cubà, el president es va referir als 115 presos polítics excarcerats en el mateix procés que el Miguel com a “aquells que en temps difícils per a la pàtria van conspirar-hi en contra al servei d'una potència estrangera”. El sentit de les paraules de Castro és el mateix que el que transmetia la sentència que va condemnar el Miguel fa vuit anys.
‘Desde el destierro'
Des d'aquí, el Miguel intenta explicar amb paraules el que passa allà i ho fa a través del periodisme i del seu bloc: Desde el destierro. La seva feina s'ha vist recompensada aquest gener en rebre el premi Libertad de Expresión 2011, atorgat per l'Associació de Premsa d'Almeria. Va voler dedicar-lo a tots els que lluiten contra la dictadura castrista a Cuba, entre els quals hi ha Las Damas de Blanco, que defensen l'alliberament dels presoners polítics com ell.