393 dies ensopegant

Bèlgica és el príncep Llorenç fotent-se de lloros a la catifa vermella del casament d'Albert de Mònaco i Charlene Wittstock. El ridícul que l'enfant terrible de la casa reial belga va fer al castell dels Grimaldi, davant la flor i nata europea, caps d'estat inclosos, i els fotògrafs de la premsa del cor, il·lustra molt bé quina és la situació política al plat pays. Flamencs i valons fa més d'un any que es barallen per formar govern (avui, exactament 393 dies, des de les últimes eleccions) sense posar-se d'acord per seguir vivint plegats ni atrevir-se, tampoc, a separar-se d'una vegada per totes.

El surrealisme belga, en la política com en la pintura, sembla que té límits. Bèlgica ja ha batut tots els rècords del món de dies sense govern, superant fins i tot l'Iraq (van trigar 289 dies a formar executiu, un cop derrocat Saddam Hussein) i Cambodja (353). I res no fa pensar que l'independentista Bart De Wever, el més votat a Flandes amb la promesa electoral d'“evaporar Bèlgica”, i el socialista Elio Di Rupo, líder francòfon unionista, puguin arribar a l'entesa. De res no ha servit pressionar-los amb una vaga de sexe (recuperant el mite de Lisístrata, que l'any 441 abans de Crist ja va resoldre la batalla entre Atenes i Esparta tancant-se de cames) ni amb la revolució de les patates rosses (en plena revolta de la primavera àrab, els joves belgues van protestar menjant frites, el plat nacional). Però els valons, a diferència dels espanyols, s'han adonat que l'única forma de retenir els flamencs en una Bèlgica unida és posar fi a l'espoli fiscal o almenys limitar-lo: es calcula que cada família flamenca li paga un cotxe l'any a cada família valona, en total uns 4.000 milions d'euros anuals. Ara que la secessió ja no els sembla cap espantall, Di Rupo accepta aprimar encara més l'estat federal, que serà una carcassa cada cop més buida que gestionarà poc més que l'exèrcit i els Afers Estrangers.

La setmana passada va sorprendre tothom proposant cedir a Flandes competències per valor de 17.300 milions d'euros i augmentar la seva autonomia fiscal en 10.000 milions més. S'obria fins i tot a suprimir el Senat, reformar la llei electoral, retallar 22.000 milions del govern federal i escindir la circumscripció electoral de Brussel·les-Halle-Vilvoorde, l'epicentre del terratrèmol que amenaça els belgues amb
el divorci.

Però Di Rupo no ha convençut els nou partits amb què negociava (impossible trobar un Parlament més fragmentat) i divendres va presentar la dimissió al rei. A l'independentista Bart De Wever, tot i haver guanyat les eleccions, no li interessa el càrrec; el que vol és dissoldre l'estat, no governar-lo.

Convocar eleccions anticipades (o més aviat repetir-les: només fa tretze mesos de les últimes, el 13 de juny del 2010) radicalitzaria encara més els resultats, reforçant els sobiranistes a Flandes i els socialistes a Valònia.

No és que flamencs i valons s'odiïn, és que no es coneixen perquè viuen en mons diferents. D'entrada, tenen molts problemes per comunicar-se: el 51% dels flamencs saben parlar francès –el que no vol dir que ho facin–, però només el 14% dels valons es defensen amb el neerlandès, mentre que l'anglès s'ha imposat com a lingua franca a Brussel·les. Di Rupo ha hagut d'esforçar-se molt i ara, de tant en tant, deixa anar alguna frase en flamenc. No voten igual (al nord guanya la dreta, al sud arrasen els socialistes), no miren la mateixa televisió (a Valònia sintonitzen TF1 com si fossin una regió més de França), ni tan sols no tenen famosos en comú, no llegeixen els mateixos llibres i no escolten la mateixa música. El metro de Brussel·les ha hagut de limitar les cançons en francès per les queixes dels usuaris neerlandòfons. “Bèlgica és un terreny vague on les minories es barallen en nom de dues cultures que no existeixen”, deia Jacques Brel, el belga més internacional de tots els temps, que era flamenc però cantava en llengua francesa.

Per tot plegat, només se celebren un 1% de matrimonis mixtos i a flamencs i valons només els queden en comú algunes marques de cervesa i la família reial, el ciment que els manté units. I aviat potser ni això. Bèlgica es descompon i la seva monarquia no és cap excepció. El príncep Llorenç no només ensopega a Mònaco: la policia de Brussel·les li ha retirat el carnet de conduir després de caçar-lo a 82 km/h pel centre de Brussel·les (encara que ha millorat, el 1999 el van enxampar a 146 km/h). I el “petit príncep rebel”, com l'anomena la ràdio VRT flamenca, de 47 anys i sense ofici ni benefici, ha provocat recentment un conflicte diplomàtic perquè va viatjar a la República Democràtica del Congo, antiga colònia belga, la vigília de les eleccions. El govern belga en funcions li va advertir que una visita al president Joseph Kabila s'interpretaria com un suport tàcit, però el príncep no només no li va fer cap cas sinó que fins i tot va deixar que li paguessin els bitllets d'avió i el convidessin a l'hotel més luxós de Kinshasa.