El president, a Picassent

Com he manifestat moltes vegades, des que esclatà l'assumpte, sóc dels que creuen que Camps hauria d'haver dimitit, o siga que no ho dic ara perquè finalment els jutges s'han “decidit” a jutjar-lo, sinó que ho he dit sempre. No vaig a repetir la raons del meu convenciment, perquè són les que pràcticament i de manera unànime estem llegint als diaris que manifesten ciutadans de tota condició i de tot arreu. Faré una altra cosa, que és justificar perquè m'agradaria que el president parara a Picassent. Dir a Picassent és un dir, perquè rima amb president.

El que s'ha de procurar, ara, és que el procés contra Camps s'arribe al final de tot, que s'aclarisca tot el merder, que és el que la societat es mereix. En aquest sentit, voler fer una excepció amb Camps, perquè “els vots l'avalen”, com diu la consellera portaveu, és una aberració que conculca totes les nocions del dret i de la justícia. Sembla mentida que invoquen les urnes, que el que fan és legitimar els polítics, però que no els exculpen si conculquen la legalitat. Les urnes han legitimat Camps per a president, però no han legalitzat les seues actuacions il·legals.

Vull fer una consideració, al tall d'algunes opinions manifestades no sols per molts ciutadans, sinó per periodistes i polítics, en el sentit que els valencians no mereixem passar per la vergonya de veure el màxim representant assegut a la bancada dels acusats. Jo pense, tot al contrari, que sí que ens ho mereixem. En general, quan un governant fa el que no ha de fer, beneficiant-se del càrrec, el que es mereix el poble que l'ha votat és veure que es fa justícia amb ell. Als països d'occident els casos de corrupció comporten la destitució, la presó i la restitució del dany; a altres llocs del món, pengen els polítics corruptes i fins i tot els japonesos demanen perdó i es fan l'harakiri. A mi m'encanta veure els poderosos descoberts i castigats i pense que si haguera viscut quan la Revolució Francesa hauria anat a veure com tallaven els colls, inclòs el de Robespierre.

En el cas concret dels valencians, el fet que Camps haja obtingut més vots que mai ha posat en evidència la complicitat de la societat que, o no ha volgut assabentar-se de res, o no ha volgut creure res del que s'anava investigant. Ara, doncs, és just que la mateixa societat accepte la seua responsabilitat i, per tant, que veja el president tancat a Picassent. El procés de Camps hauria de ser com la catarsi de tots. Però, alerta!, perquè encara no se sap com acabarà la història, perquè València no és el Regne Unit, per exemple i és possible que tot acabe amb una multa administrativa i prou. ¿Tan viatjat que està Camps, que ha anat a mig món a vendre la burra, no ha tingut l'ocasió d'assabentar-se que una sospita de corrupció és suficient perquè els polítics dimitisquen? És evident que el model de societat de Camps no és el Regne Unit, ni la major part de països europeus, a excepció d'Itàlia, sinó Argentina i les repúbliques conservadores americanes.

De tota manera, els propers mesos seran sorprenents, tant si al remat Camps i els seus camarades o sequaços se n'ixen bé del cas, amb alguna martingala dels advocats i dels jutges, com si no i són declarats culpables. Els del PP, especialment a Madrid, han d'estar molt fotuts i cagant-se en tot, perquè hi ha massa coses en joc, com les eleccions generals, que les forces vives volen que guanye Rajoy.

Però, l'astut polític gallec no s'ha atrevit, quan devia d'haver-ho fet, a depurar responsabilitats internes i s'ha empassat, forçat per Camps i la colla, el seu famós codi ètic. I per això mateix ara podria patir les conseqüències i fora cas que acabara, com Boabdil, “plorant com una dona el que no ha sabut defensar com un home” (utilitze la frase com una metàfora, que no se m'indignen les dones, perquè qui li ho digué al rei moro de Granada fou sa mare mateix). I els errors d'aquest calibre acaben pagant-se. Què passarà, doncs?

Finalment he fet una comprovació preocupant. Només publicar-se la notícia començaren a haver-hi intervencions dels lectors del Punt, la major part des del Principat, encara que qui les començà fou Nogués (Alginet) amb una oració bíblica inintel·ligible. El comentari més terrible, però, fou el de Vicent Bosch, que em va colpir: “ Siga, quin siga el fallo no passarà absolutament res. Hi ha persones que estan per damunt de tot i de tots, i a més a més, tenen la benedicció apostòlica, catòlica i romana. Ah! i els vots de molts mileuristes i pensionistes”. El final és tràgic, però cert, molts mileuristes i pensionistes votaren a Camps.