–«La negociació, que acumulava mesos de retard, va fer un tomb després que el PSOE quedés en soledat al Congrés, i sobretot arran de la remodelació del govern espanyol. No és que Zapatero caigués del cavall i decidís de sobte posar fi a l'espoli fiscal, sinó que la conjuntura al Congrés no li era propícia. Va cessar el ministre Solbes –que no volia fer cap exercici de generositat–, i en un mes i mig vam avançar tant com en l'últim any.»

–«Nosaltres vam confiar la negociació en la conselleria d'Economia. Però Castells ens va trucar divendres de la setmana passada per dir-nos que havia arribat a un acord de 3.448 milions. Nosaltres responem que tenim un problema, perquè hem posat el llistó en els 3.800 que exigien els agents econòmics. Es produeix un estira-i-arronsa. A la nit Puigcercós i jo vam tenir una reunió molt tensa amb Castells i el president Montilla. Nosaltres vam demanar interlocució directa amb el govern de l'Estat, i aquella mateixa nit hi ha un contacte entre ERC i la ministra d'Economia, Elena Salgado. Aleshores l'Estat, que està molt necessitat d'un acord amb Catalunya, comença a incrementar la xifra. I ens truca el mateix Zapatero. La negociació dura fins a les 9 del matí de diumenge.»

–«La gent pot pensar que ERC ha fet una certa teatralització de l'acord, però no n'hi ha hagut.»

–«El paradigma de la negociació era incorporar més recursos per a presons i Mossos, però això té la dificultat objectiva de ser recursos exclusius de Catalunya. Van reconsiderar la seva posició i van oferir recursos addicionals amb nous conceptes, molt centrats en el capítol d'infraestructures, com ara la subvenció al transport metropolità, rodalies i política lingüística. Així vam arribar a la xifra dels 3.800 milions i superar la mitjana estatal.»

–«La posició més còmoda era dir que sí o que no d'entrada, hi hagués el que hi hagués. El més difícil era dir que sí amb condicions. Un cop complert l'objectiu, no podíem dir que no.»

–«Puigcercós i jo vam defensar el ‘sí'. De 42 membres de l'executiva, hi va haver nou vots en contra. Però el comú denominador del rebuig era la desconfiança en el govern espanyol. No posaven en dubte la bondat de l'acord. Vaig explicar que l'acord polític encara s'ha de traslladar a la Lofca i altres lleis, i que els diputats a Madrid posarem sota el microscopi els projectes del govern. No els donarem un xec en blanc.»

–«El problema de CiU no és que l'acord no compleixi el 100% de l'Estatut, sinó que van decidir el ‘no' ja fa un any per poder trencar el govern. No volem enganyar ningú: en tota negociació perds alguna ploma, i no hem arribat a complir el 100% de l'Estatut perquè la quantitat definitiva arriba el quart any. Si CiU torna al govern i aconsegueix 5.000 milions, els felicitaré, però dubto molt que ho aconsegueixin. En el primer any de l'acord, hem obtingut el que CiU va trigar sis anys a tenir.»

–«Hauríem pogut pensar que un acord raonable i satisfactori com aquest ens podria treure per al futur un esquer electoral com el concert econòmic. Però ERC no ha fet prevaler el càlcul partidista, sinó l'interès general del país.»

–«Segur. Però l'electorat és heterogeni. Sovint moltes decisions polítiques de la direcció d'ERC es prenen pensant més en els companys de la direcció que en l'elector mitjà. Jo estic convençut que aquest acord és positiu tot i que quedi molta feina per fer. La decisió que hem pres comporta un canvi de paradigma i una inflexió notable de l'estratègia de futur d'Esquerra. L'escenari intern i extern del partit ha canviat. Primer, per la sortida de Carretero, la minorització de les veus crítiques i la pau interna; i segon, perquè a diferència de l'anterior legislatura, ERC ha obtingut un èxit i no un fracàs. El ‘no' a l'Estatut va ser gestionat pèssimament. Amb aquest acord i en el llarg camí de la independència, ERC opta claríssimament pel gradualisme. Necessitem algun oasi en el camí. L'independentisme clàssic i conservador probablement no se sent còmode amb ERC. Per tant, el nostre target actual és l'independentisme més modern, que entén que, sense oblidar mai el conflicte amb l'Estat, el país necessita de tant en tant alguna victòria parcial. Hem de guanyar adhesions i complicitats en sectors postfederalistes o entre la gent emprenyada amb Espanya.»

–«Ja l'hem perdut. L'independentisme ha crescut en termes sociològics en els últims anys, i ERC, no. M'agradaria aglutinar tot l'espai independentista, però estic convençut que algunes contradiccions i el fet d'estar al govern ja ha fet que l'independentista conservador hagi deixat de fer costat a ERC. D'altra banda, tornant als plantejaments del partit als anys 2003 i 2004, tenim espai per avançar en l'àmbit de l'independentisme més modern, comprensiu i gradualista. Això de la independència exprés no és possible.»

–«Depèn de l'evolució de la societat catalana. En els últims dos anys hem guanyat més adhesions a l'independentisme que en els últims 25. Però l'estratègia post-2003 era bona i hem de tornar-hi. Hem d'apostar per la construcció d'un estat propi a través de les institucions. Hem de guanyar adhesions de la nova i la vella immigració, per sumar una majoria social per la independència. Ara per ara no hi és.»

–«No. Forçar la màquina i convocar demà un referèndum no és la solució. El país encara no està per això. L'expressió política de l'independentisme oscil·la avui dia entre el 15% i el 20% dels vots. Les coses són molt més difícils que no ens pensem.»