Joan Domènech Moner

PRIMER ALCALDE DEMOCRÀTIC DE LLORET I DIVULGADOR CULTURAL

«Em considero un home de la cultura que va anar a la política per treballar per la cultura»

Mestre i historiador, Domènech ha tocat totes les tecles de l'àmbit cultural: ha publicat una vintena de llibres, és autor d'obres de teatre còmiques i ha estat diputat de l'àrea de Cultura de la Diputació i delegat de Cultura de la Generalitat, entre molts altres càrrecs

Joan Domènech Moner (Lloret de Mar, 1943) és casat amb la Maria Teresa, i tenen una filla i una néta. Ha estat professor d'EGB i ESO. Primer alcalde democràtic de Lloret (1979-1983), havia entrat a l'Ajuntament el 1973 pel terç familiar (regidor de Cultura amb Josep M. Clua, i primer tinent d'alcalde amb Jordi Martínez). Va tornar a ser regidor del 1995 al 1999, quan va ser diputat president de l'àrea de Cultura i Ensenyament de la Diputació (95-96). Ho va deixar quan va ser nomenat delegat de Cultura de la Genera- litat (1996-2003). Membre de la Fundació Prudenci Bertrana, de la Fundació Fita, de la Fundació Valvi, del Patronat Eiximenis i del Centre d'Estudis Selvatans; director dels Quaderns de la Revista de Girona, en dues etapes –«vaig dir als d'ara si en volien un del seu carnet, i em van dir que no, que valia més boig conegut!»–, i membre del consell assessor de la Revista de Girona. Durant 16 anys ha estat president de l'Obreria de Santa Cristina, i ara és president de l'entitat cultural Club Marina-Casinet, després de 35 anys d'haver-ne estat secretari. És delegat a Girona del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències –«una vegada més em vaig deixar enredar!»–. Ha col·laborat en revistes de Lloret i la comarca, i és col·laborador d'El Punt i de la revista Som. Havia estat corresponsal d'El Noticiero Universal i del Diario de Barcelona.
LLORET DE MAR
A Lloret, ens hem aferrat al record literari i d'imatge per compensar el que se'ns havia escapat
la casa garriga
Vam comprar una casa d'indians, amb els mobles adequats, ho vam pintar... i ara en vénen uns que ho treuen tot i ho pinten de negre!
EL CAS DE FENALS
Em fa la impressió que va haver-hi algú interessat a fer-me saltar de l'alcaldia
LA POLÍTICA
Em van dir que era massa recte i honrat, i si per això vaig caure d'alcalde, em deixa molt tranquil
LA FEINA DE MESTRE
Em sento més realitzat per la vida pública que he fet que no pas per la professional

Amb en Joan Domènech es pot parlar de tot. Res no el deixa indiferent, i al llarg dels anys en aquest diari hi ha estampat articles amb tota mena de temes, des de la guerra de Cuba fins a la difícil relació entre polítics i tècnics, sense oblidar els seus treballs de divulgació cultural, reunits en 21 llibres, molts dels quals són biografies. El 2006 es va prejubilar de la seva professió principal, la de mestre. El sentit de l'humor no l'abandona mai, ni en els moments delicats. És un enamorat de Beget, però aquest agost navega per la Mediterrània amb una goleta del segle XIX.

–Prova, la jubilació?
–«El meu drama és que estant jubilat tinc molta feina. Semblo Santa Teresa de Calcuta: tothom que em truca per demanar-me coses em troba. No sé dir ‘no', i ja m'han embolicat! Hauria de tornar a néixer!»
–El creixement de Lloret durant aquests anys ha estat brutal.
–«Segurament que és inexorable, perquè estava encarrilat d'una manera que difícilment es podia frenar. És excessiu. Sobretot per a una persona que ha viscut les dues èpoques. És com si t'hagin canviat un poble per un altre.»
–Què en queda, del poble de la infantesa?
–«Físicament, molt poc. La disponibilitat econòmica d'ara ha fet possible publicacions amb la història d'abans. La història, l'estem encarrilant amb llibres, biografies, fotografies... Es publica molt, a Lloret. L'Ajuntament dedica molta atenció a la cultura; això no vol dir que estigui d'acord amb totes les coses que fan, malgrat que siguin de la meva corda. Ens hem aferrat al record literari i d'imatge per compensar el que se'ns havia escapat.»
–Tan pocs vestigis queden d'abans?
–«Quan era alcalde, vam comprar dues cases d'indians: la Casa Font i Can Garriga, ara Centre Cultural Verdaguer. La Casa Font, encara s'està pensant com es resol, i la Casa Garriga s'ha transformat en museu, que no m'agrada perquè s'ha fet a base de talonari. Vam comprar una casa d'indians, amb els mobles adequats, ho vam pintar com era abans... i ara en vénen uns que ho treuen tot i ho pinten de negre!»
–La va començar aviat, la seva dedicació a la política (1973), i en canvi va ser amb la democràcia, que va tenir més disgustos.
–«Vaig entrar en la política per disconformitat amb la manera com es governava a Lloret, des d'un punt de vista empresarial, sense tenir en compte la veu del poble i la cultura en general. Vaig entrar pel terç familiar per intentar canviar alguna cosa des de dins, com en Joan Paredes a Girona o en Lluís Sacrest a Olot. Redactàvem les mocions conjuntament. El moviment que vam crear a Lloret va fer que em demanessin per anar de cap de llista de CiU i que entrés a l'Ajuntament. Vaig tendir a intentar capgirar coses de tipus social i cultural. Aquí va haver-hi el xoc amb els interessos d'alguns sectors a l'hora de fer el pla general. Com és el cas de les platges, en una de les quals hi havia una senyora que tenia via directa a Madrid...»
–El 1984 va ser condemnat a set anys d'inhabilitació per haver-se oposat a la construcció d'una plataforma a la platja de Fenals.
–«Va haver-hi una sèrie de desencerts dels qui legalment ho havien de portar en l'àmbit municipal. No teníem secretari titular ni interventor, i ens havíem de refiar d'un secretari habilitat, i en alguna cosa no vam contestar en el moment precís. Però al darrere del tema de Fenals hi havia influències clares: inconcebiblement es volia construir una plataforma per fer-hi un xiringuito. Tots els grups ens hi vam negar per unanimitat. Va ser un problema complex, i al final en el judici, malgrat l'acord de ple, vaig haver d'assumir-ho personalment. Em fa la impressió que va haver-hi algú interessat a fer-me saltar de l'alcaldia.»
–D'aquella època recordo el trio que formaven amb els alcaldes de Blanes, Maria Dolors Oms (PSC), i Tossa, Telm Zaragoza (CiU).
–«Hi havia molta cordialitat, molt bon feeling, i encara continua; és clar, en Telm ja no hi és. A vegades també s'hi afegia el qui havia estat governador, Ramon Codina, que va morir en un accident, i amb la seva dona, la Pilar, encara mantenim relació.»
–Quin altre mal pas recorda d'aquell primer mandat democràtic?
–«Al govern érem quatre regidors de CiU, tres d'UCD i dos d'ERC, que en teoria ens donaven suport, i a l'oposició, tres regidors del PSC i un del PSUC. Els d'Esquerra feien coses rares, avui et donaven suport i demà, no.»
–Han fet definitivament les paus amb Josep Sala (PSC)?
–«L'època en què estava en el terç familiar, ell i d'altres venien a casa, i jo els entrava mocions en la línia aperturista quan l'alcalde era en Clua. Em pensava que malgrat els diferents colors polítics podríem coincidir com abans. No va ser així, i lamento que en comptes d'actuar com a lloretenc actués com a home de partit. I això no l'hi perdono.»
–I amb l'Arseni Gibert o en Josep Trull?
–«Amb ells no va ser tan personal. Amb en Sala havíem parlat molt i estàvem d'acord a fer un front comú amb tots els que aspiràvem a fer un Lloret més humà. Aquesta sensibilitat, no la vaig trobar. I sí una persona que deia les veritats a mitges, a fer semblar a la gent que els comptes de l'Ajuntament no eren correctes... Feia ballar el cap, quan no hi havia cap irregularitat.»
–I amb Jordi Martínez (alcalde del 1976 al 79 i del 87 al 91), amb qui va mantenir divergències sobre el partit?
–«No hi ha excessius problemes. Possiblement sense el cenacle que li donava la píndola ens hauríem entès més. En Martínez i jo érem com a Roma en Mario i en Sila, dues visions de veure CDC.»
–És un problema, anar de bona fe?
–«En la política hi ha un component en el qual has de tenir mà esquerra (no vol dir que fos tan ruc per no tenir-ne), però jo era més radical. Quan fas anàlisi de la teva vida i veus que presidint una Obreria de Santa Cristina ha funcionat bé i amb el Casinet, igual, com pot ser que l'Ajuntament sigui una excepció i no te n'hagis pogut sortir com hauries volgut? Ara actuaria de manera diferent en determinades coses i buscaria la més diplomàtica de fer-ho. Una vegada em van dir que era massa recte i honrat, i si per això vaig caure d'alcalde, em deixa molt tranquil.»
–Manté el carnet de Convergència?
–«Sí. No solc evolucionar amb trencadisses. Dels partits que hi ha, el considero el menys dolent.»
–Ha exercit el magisteri amb dedicacions a la política. Què n'opina, de l'ensenyament? I les reformes com la LEC?
–«Fonamentalment ha fallat perquè la idea democràtica s'ha confós amb la falta d'autoritat. El director d'un centre i els mestres no haurien d'haver perdut l'autoritat. No vol dir nepotisme, però s'ha de reconèixer. Ara la nova llei ho ha hagut de recuperar. El director tindrà càrrec d'autoritat pública, i una falta de respecte es podrà penalitzar. Això ha hagut d'arribar massa tard. En un moment en què les tecnologies fan que una criatura pugui descobrir a casa seva coses de geografia o història o ciències d'una manera més amena, fins a un cert punt és lògic que s'avorreixi a classe. S'haurien de canviar les lliçons magistrals i s'hauran d'actualitzar.»
–Els sindicats i molts mestres s'hi han oposat.
–«Home, tampoc me l'he llegit de cap a cap; ja ho faré. Però hi ha coses a l'ensenyament que s'han de variar. A l'escola els interessos que prevalen haurien de ser els de la criatura, i continuen prevalent els dels adults. Quan es parla d'un horari racional, tothom s'exclama. Tenim un desfasament amb el món europeu, on es fa una altra mena de vida, i aquí no hi ha manera. S'haurà de racionalitzar, i les empreses hauran d'entendre-ho. Cal un horari més flexible, i això també afecta l'ensenyament.»
–Ha deixat petjada?
–«Tinc la sensació que, malgrat tota una vida dedicada a l'ensenyament, hi hagi algú que es recordi de mi. Almenys en els últims temps; potser més a la primera època. Em sento més realitzat per la vida pública que he fet que no pas per la professional.»
–Va ser satisfactòria la seva feina de delegat de Cultura?
–«Sí, sobretot perquè vaig intentar mantenir contacte permanent amb les entitats culturals i populars, i crec que ho vaig aconseguir. Tot i haver de sacrificar moltes hores amb la família per substituir amb prestació personal pròpia el que no podia facilitar amb diners: assistint a sopars, a conferències i on feia falta. Ho vaig fer de gust, vaig gaudir-hi i vaig fer molts quilòmetres!»
–El lligava el centralisme barceloní?
–«Des de Barcelona sí que hi havia, atenuat, un excessiu centralisme.»
–I l'etapa de diputat de Cultura i Ensenyament a la Diputació?
–«En tinc molt bon record. Aquella gent, els funcionaris, s'ho mereixen tot. Quan vaig plegar, vam fer un dinar al qual van venir 50 persones. Vaig treballar molt a gust i vaig tenir molt bon feeling amb tothom. Una gent molt trempada que després s'han vist arraconada.»
–Ha estat director dels Quaderns de la Revista de Girona en dues etapes. Com va ara?
–«El Quadern neix quan es considera que la Revista de Girona, que és bimensual, deixa un buit, i es crea una publicació els mesos que no hi ha revista. Quan n'era director Joaquim Maria Puigvert, van aconseguir que sortissin vuit títols cada any. Sempre hi ha petits o grans inconvenients (de personal, de la impremta, els lliuraments...), i ara mateix en tenim dos per presentar, però com que som a l'estiu no es farà fins a la tardor. No surten amb la regularitat que voldria, però ja he donat el vistiplau als vuit llibres d'enguany.»
–De quines feines està més satisfet?
–«N'hi havia tantes! Vam fer la sardana a l'escola en horari lectiu i uns quaderns perquè els nens poguessin treballar-hi. La satisfacció de qui li agrada la història i poder restaurar monuments que valen la pena... Em considero un home de la cultura que va anar a la política per treballar per la cultura; no un aficionat a la política a qui van donar Cultura. A vegades passa, és el gran dilema de la política. Hi ha qui pensa que s'ha de ser un gran executiu que igual avui es pot dedicar a transports i demà a la sanitat. Entenc el que volen dir, però no ho comparteixo. Si hom coneix a fons una cosa, en sap més del diagnòstic que no un gestor que resol ràpidament i que a la llarga es vegi que era un bluf.»
–S'ha arribat a una professionalització de la política discutible?
–«Segur. Tens una mena de desencís, no pas perquè et sentis frustrat, per dir que una part de la teva vida no s'ha aprofitat com calia. Estic convençut que hauria pogut rendir molt més al meu partit.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.