«Amb l'Estat, també hi ha una confrontació socioeconòmica i de model democràtic»

–«El govern, amb diversos matisos, perquè és pluripartidista, queda clar que defensa l'Estatut i, si la sentència el retalla, caldrà buscar maneres de superar-ho. El Parlament ha de tenir un protagonisme molt important perquè l'Estatut es va fer en una ponència conjunta. A més, el que es va portar a votació va ser pactat inicialment per la principal força de l'oposició parlamentària a Catalunya i el govern de Madrid. La responsabilitat grossa cau en els que van acordar l'Estatut, primer; el Parlament, segon, i el govern, en tercer lloc.»

–«Poden anar des de la versió minimalista d'utilitzar els mecanismes legals vigents per intentar recuperar competències retallades o, una altra, governar prescindint de facto de la sentència. Tant en un cas com en l'altre, tindrem uns anys de conflicte juridicopolític amb l'Estat. Només en el cas que no es toqués cap coma, podria haver-hi una treva. Com que em temo que no serà així, cal veure les vies legals de resposta. Sabent que, amb la correlació de forces a Madrid, moltes poden quedar avortades. Campalans va dir ‘política és pedagogia' i la millor potser és la que es fa per experimentació. El debat de l'Estatut n'és un exemple. Fins aleshores, la majoria sociològica catalana era pro autonomista i, després, ja és o per l'Estat independent o per l'Estat federal. Sense aquest experiment, ara no estaríem aquí. Darrere aquest Estatut s'haurà d'anar experimentant el que quedi. Ha de ser una estratègia molt freda, molt calculada. I hem d'actuar com si fóssim Estat.»

–«El govern no ha parlat de mesures, encara. Una altra cosa és que alguns n'hagin parlat, jo ho he fet. Garanties d'èxit? Poques. El canal autonòmic està acabat, ningú més tornarà a reformar un estatut. Ara es tracta d'esgotar totes les altres. El 150.2 que es provi, serà que no, segurament. Anem a un conflicte bilateral i hem d'utilitzar totes les armes. Una és el comportament dels diputats catalans a Madrid. Si s'utilitzés, algunes de les altres serien possibles perquè hi ha moments de bloqueig a Madrid, que van tan asfixiats que ho aconseguiríem. Aprofitem-ho tot.»

–«El conflicte Espanya-Catalunya ja no és només pels temes de sensibilitat nacional. Hi ha una confrontació de tipus socioeconòmic i una de model democràtic profundes. L'últim episodi de la primera és la polèmica per les declaracions del conseller Antoni Castells, que comparteixo. Jo ja vaig dir fa més de mig any que calia fer profundes reformes estructurals, abordar les pensions, canvis en el model del subsidi d'atur... Canvis de fons sense els quals l'Estat espanyol serà a la cua de la sortida de la crisi, sortirà molt tard o no ho farà. L'estructura i el model de lideratge en les polítiques econòmiques espanyoles ens arrosseguen en la direcció contrària a Europa. Cada cop hi ha més persones i empresaris que no venien d'una tradició a favor de l'Estat propi, que veuen que aquest model autonòmic, malgrat tenir molta descentralització, no en té, d'autogovern. Els temes clau, com ara política fiscal, de jubilacions..., pengen de Madrid.»

–«Espanya no reconeix la plurinacionalitat i fa de la diferència un problema. En l'imaginari de l'espanyolisme els catalans –per això hi ha catalanofòbia– ocupem l'espai mental que van ocupar històricament moriscos i jueus. Les estructures de l'Estat són tradicionalistes, bipartidistes i molts cops queden deslegitimades per la seva acció. Un cas seria el TC en pròrroga o el conflicte del Suprem amb el jutge Garzón. Pot Espanya evolucionar? Alguns creiem que no. Què hem de fer? Treballar perquè algun dia no depenguem d'aquest marc. Això no és immediat.»

–«Els processos cap a la construcció d'un estat propi són lents. No n'hi ha prou de guanyar una votació a internet per accedir a l'Estat propi. Fins que sindicats, cambres, patronals i grans entitats no estiguin dirigides per gent que majoritàriament es convencin que cal que Catalunya sigui un estat no serà possible el pas. Hi ha molta feina a fer. S'ha de tenir molta paciència. La serietat i la tranquil·litat són condicions bàsiques de l'independentisme serè.»

–«Primer que parli tothom. Els dos grans partits no han fet cap proposta. Hi ha unitat si algú cedeix. La resposta unitària es pot buscar perfectament en el marc del Parlament.»

–«Quan hi hagi la manifestació, un cop hi hagi la sentència, em manifestaré. És un dret civil i és important. No és tant un missatge a Madrid, que passen olímpicament, com als polítics catalans reclamant-nos unitat en la resposta. Una gran manifestació post-TC pot ser un toc d'atenció als partits catalans perquè es posin d'acord en la resposta factible però alhora valenta.»

–«Els polítics han de fer política i la gent de la societat civil ha de treballar perquè un milió no són set milions. Ja sabem què han donat de si algunes grans manifestacions, importants però no definitives.»

–«Hem de ser capaços de vincular el conflicte amb l'Estat amb les necessitats urgents de la població. En el moment de crisi econòmica i social en què estem no podem estar només parlant de conflicte polític amb l'Estat. Si no tens cohesió social i una economia internacionalitzada, quina batalla planteges amb Espanya? La perds. Tot aquest paquet és important en l'any últim, i que no tot el focus se centri en el conflicte que inevitablement sorgirà i s'allargarà. Que no ens bloquegi el debat Catalunya-Espanya és molt important. Per això el govern d'entesa ha impulsat els pactes d'innovació i immigració per abordar aquestes qüestions.»

–«Qualsevol iniciativa de la societat civil per fer consciència és positiva però li hem de donar el valor que té, que és crear consciència. No té altre valor legal.»

–«L'Estat té més por del que sembla i nosaltres som més forts del que ens pensem si anéssim junts. Ens falla que no anem junts.»