El president de la Generalitat d'ací baix, Francisco Camps, va aprofitar un acte amb empresaris per llançar un missatge amb càrregues de profunditat i superfície: «és el moment de deixar de parlar de política i parlar d'economia. Ço és, dels problemes reals de la gent, d'allò que realment preocupa els ciutadans». Menys avortament, menys memòria històrica... Menys Gürtel, per descomptat.

Convindrem amb el Molt Honorable que el principal problema que té plantejat aquesta societat sobre la taula és una davallada amb el revers obscur per a molta gent de l'atur. Situacions dures, asfixiants, angunioses.

Un estat d'emergència que requereix solucions i treball a destall. Amb això, Camps pretén relaxar la pressió social, si és que existeix, sobre el tema de la corrupció, desacreditar l'oposició i els encara minoritaris moviments cívics demanant explicacions i exigint dimissions.

Camps, en definitiva, apel·la a la complicitat social i a un postulat molt estimat en la dreta que consisteix en associar els reprotxes al poder a la ideologització. Cap novetat. El Generalíssim Francisco Franco ja ho feia. El descrèdit del debat polític, en acabar, és el descrèdit dels mecanismes de debat i control democràtic. El descrèdit de la democràcia. Un franquisme sociològic ben arrelat que el PP aprofita sempre en el seu benefici i que no funciona en direcció contrària: la dreta no fa ideologia en cadascuna de les manifestacions que patrocina i empara pels carrers de Madrid. Clar que no.

Dit això, agafem el guant del president i parlem d'economia. I la primera qüestió seria plantejar-nos si un partit en una crisi tan profunda com el PP valencià és el pilot més adient per traure ningú del pou.

Caldria preguntar-se per la idoneïtat com a governants d'uns individus que han generat dèficits milionaris en totes les empreses públiques, que no han tret rendibilitat social a la seua política de grans esdeveniments, que han dilapidat recursos públics enriquint de pas a una trama corrupta (em situe conscientment en la versió amable dels fets) o que han hagut d'amagar sota el calaix projectes com l'estrambòtic Mundo Ilusión de Castelló, entre d'altres.

Caldria que ens preguntàrem per què al País Valencià la destrucció d'ocupació és superior de llarg a la mitjana de l'Estat (21,96% ací, front al 17,93% del conjunt, segons l'EPA), o per què l'exportació i la producció industrial presenten indicadors també per sota de les altres comunitats. I també per què no s'han generat recursos alternatius, un pla B, a la davallada de la construcció i els sectors associats. Preguntem-nos, de pas, per què la Generalitat actua de forma autista insistint, en alguns fòrums, en la construcció i el turisme residencial com els motors econòmics valencians.

També ens agradaria saber per què, fins i tot durant les èpoques de major esplendor econòmic, la renda per càpita valenciana ha estat i continuarà estant per davall de les altres comunitats (1325 euros menys que la mitjana el 2008), un indicador que revela que el model d'obrers, cambrers i comercials immobiliaris no ha estat tan positiu ni ha generat tanta riquesa com es pretenia. Es confirma, també, que l'economia és un estat d'ànim. Ben cert, sí. Perquè ara sabem que l'eufòria valenciana era un producte del dopatge mental. No cal eixir de l'economia pura i dura per establir que Camps i els seus han amartellat les tatxes del taüt. Tot i que vulguen carregar-li el difunt a uns altres.