La travessia del desert de Caixa Girona

Dijous passat el Banc d'Espanya va aprovar la fusió de les caixes que formaran «UNNIM» –Caixa Sabadell, Terrassa i Manlleu–. A la fusió se li atorgaran 380 milions d'euros en préstecs i se li permetrà fer un determinat «maquillatge» de la seva comptabilitat... Queda definitivament despenjada Caixa Girona i comença per aquesta entitat una llarga travessia del desert. En relació amb l'assumpte s'han produït uns fets que mereixen unes respostes. Sense ànim exhaustiu, algunes preguntes podrien ser aquestes:

–Per què es va anunciar primer la fusió amb Caixa Catalunya, per desdir-se'n uns mesos després?

–És que no hi havien estudis i avaluacions prèvies, pactes privats, aproximacions de postures, projeccions de futur... que possibilitessin tenir clara una operació d'aquesta magnitud, abans que sortís a la llum pública?

–Com pot ser que més tard, i sense una explicació convincent, es canviessin els partners rebutjant Caixa Catalunya i festejant les altres caixes?

–Quina explicació es dóna al fet que el senyor Vilert –empleat en excedència de Caixa Catalunya– no desaprovés la primera operació i en canvi ho fes amb vehemència en la segona?

–Com és possible que el mes de novembre passat el consell d'administració de Caixa Girona ja aprovés la fusió i convoqués l'assemblea general per ratificar-la?

–És normal que els papers no haguessin arribat a Brussel·les, i això provoqués la suspensió de l'assemblea? No es fa un seguiment dels documents?

–És veritat que el consell que finalment va rebutjar la fusió només havia d'aprovar petites esmenes de l'acord que ja s'havia aprovat abans?

–Algú coneix el cost dels professionals externs –auditors, brokers, pèrits...– que han intervingut en unes operacions que han anat a les escombraries?

–La votació definitiva, es va fer amb criteris econòmics o polítics en funció de les àrees d'influència de cada partit representat al consell?

–Com es pot entendre que el director general –que era qui portava tot el pes de la negociació– s'abstingués a l'hora de la votació? No tenia un criteri clar? No era ell qui havia d'inclinar la balança? És admissible?

–Veus implicades en el comerç o la indústria «provincial» ens havien manifestat que Caixa Girona, tota sola, no tindria corda per més d'un any. Es manté encara aquest pronòstic?

–Per què des de les caixes que formaran UNNIM surten ara opinions que auguren a Caixa Girona una importància futura semblant a la que «pot tenir la Caixa del Col·legi d'Arquitectes»?

–Serà suficient la venda d'actius d'Acciona, de seus socials... per fer front a les situacions que comportaran els impagaments d'hipoteques per part dels clients?

–Els deixarà el Banc d'Espanya desemparats... tot esperant una situació que justifiqui la seva intervenció i la desaparició d'aquesta caixa?

–Per què Caixa Girona no va assistir a la reunió de dilluns passat de les entitats financeres catalanes amb el supervisor del Banc d'Espanya?

Les preguntes sorgeixen de la inquietud i de la falta de transparència del procés. El nostre vot és de confiança vers el president de Caixa Girona. Caldrà fer una crida a l'empresariat gironí perquè renovi la seva implicació en una institució tan arrelada i li asseguri el futur.