XAVIER PRATS

DIRECTOR D'OCUPACIÓ DE LA COMISSIÓ EUROPEA

«El model canviarà: no es pot seguir creixent indefinidament com a única perspectiva»

El màxim càrrec tècnic de la Unió Europea en matèria laboral admet l'heterogeneïtat de les receptes per sortir de la crisi segons cada estat, però adverteix que res no serà com abans i aposta per un nou model de creixement més sostenible, basat en el medi ambient i el coneixement

els mileuristes
Són gent amb una gran formació, que no es correspon amb el seu sou; la demostració que hi ha una desconnexió entre educació i mercat de treball
la mobilitat dins de la ue
No és un objectiu sinó un dret, i és cert que encara hi ha massa obstacles que la limiten

Xavier Prats (Tarragona, 1956) ha viscut sempre fora de Catalunya, a cavall entre Itàlia, l'Estat francès i Bèlgica. Sent professor a Madrid va participar en les converses per a l'ingrés de l'Estat a la llavors CEE, el 1986. Tot seguit va entrar-hi com a funcionari, i hi ha fet carrera –va ser portaveu adjunt de Jacques Delors fins i tot quan era president de la Comissió Europea– fins a esdevenir-ne, fa set anys, el màxim responsable en matèria d'ocupació. Dijous va ser a la seva ciutat natal amb motiu d'una exposició sobre l'Europa social.

– Tothom li deu dir el mateix quan ve: la ciutadania encara veu lluny les institucions europees.
–«És veritat. És molt difícil, encara que només sigui per una qüestió d'idioma, comunicar i explicar el que fas quan treballes en una administració a Brussel·les que s'ocupa de 27 estats que tenen 450 milions d'habitants. La mateixa notícia, la mateixa legislació, vist des d'un punt de vista o un altre, pot ser objectivament molt diferent. Al nostre món, a banda, les coses cada cop són més complicades i és difícil explicar-les de manera senzilla. No oblidem que els governs estatals fan moltes coses que no han de justificar davant la ciutadania, perquè tenen una legitimitat, una confiança dipositada a les urnes, que no té la Unió Europea, i per això és normal que la gent es pregunti per què fem el que fem, i de vegades és difícil que ho entenguin.»
–Vostè va entrar a l'administració europea amb 12 països membres i ara són 27. Això deu haver canviat la gestió...
–«Doncs sí, qualsevol grup humà que passa de 15 a 27 membres canvia, no sols quantitativament, sinó la naturalesa sencera de la institució. Per exemple, en una reunió amb els estats, si cadascun exposa el seu punt de vista durant tres minuts, no dura el mateix si som 15 o si som 27. A més, els països que han arribat han fet augmentar exponencialment la diversitat, la grandària, les aspiracions, els trets del mercat de treball... Per exemple, la taxa d'ocupació de la dona és del 73% a Suècia i del 37% a Malta. Això fa molt més difícil gestionar-ho ara que abans.»
–Com l'ha païda, la UE, l'entrada d'estats amb prioritats tan diferents?
–«Doncs ara, a partir d'aquesta setmana, el president renovat i el Parlament intentaran definir les prioritats d'aquí a l'any 2020, per un cantó per sortir de la crisi, però també a llarg termini, encara que siguin contradictòries. Per exemple, avui és molt important mantenir la gent amb feina, encara que sigui treballant menys hores; és un mal menor, perquè estar a l'atur sí que és un drama. Mirant-ho de manera més àmplia, les societats a Europa s'han envellit moltíssim i cal més gent que s'incorpori al mercat de treball, per exemple més dones, perquè són un capital extraordinari i encara no contribueixen prou, perquè estan molt discriminades. S'han de fer moltes coses que van en certa manera en contra del que va com a mesura a curt termini.»

–Veuen la llum al final del túnel de la crisi?
–«La realitat és que ningú sap gaire bé quina direcció prendrà l'economia del món i d'Europa, però sí que sabem que hi ha una situació més favorable que fa sis mesos. Ara, en quin nivell de creixement es traduirà la recuperació, o quin tipus de model de creixement sostenible tindrem, encara no se sap. Precisament intentem que els països no siguin víctimes d'aquests canvis, sinó que contribueixin a configurar-los de manera positiva, perquè en el nou model sobrevisquin els valors comuns d'Europa.»
–Un model que serà diferent del que coneixem...
–«Segur que no serà igual. Entre moltes raons, per una que ja se sabia però que la crisi ha deixat en evidència, i és que no es pot continuar creixent indefinidament, consumint més energia, tenint cada cop més població, més consum... com a única perspectiva. Naturalment que la gent vol prosperar i generar riquesa, però potser el concepte de progrés s'ha d'entendre de manera més intel·ligent i sofisticada, ja que en la nostra societat moltes coses que consumim potser no caldrien.»
–Quines receptes té la UE per sortir de la crisi?
–«En matèria d'ocupació, estem en un moment de reflexió, i les propostes de la Comissió Europea arribaran a final d'aquest any o a principi del que ve. Al març, durant la presidència espanyola, sobre la base d'aquestes propostes, els caps de govern podran decidir les prioritats. La primera preocupació, en tot cas, ja hem dit que ha de ser l'ocupació: per un cantó, limitar al màxim la pèrdua de llocs de treball, i per l'altre, crear-ne de nous, intentant promoure la inversió en desenvolupament sostenible, o la cura de les persones. Cal intentar que el canvi cap a una economia més sostenible tingui un efecte positiu en l'ocupació.»–
Hi ha directrius comunes per a tothom?
–«Les polítiques d'ocupació són diferents en cada estat membre, i de fet no hi ha una recepta única i simple. Tot es mou sobre la base de quatre factors: la legislació, la formació, les polítiques actives i la protecció oficial. La que crea llocs de treball és l'economia, i no la política, però es pot tenir una influència intentant conjuminar de manera estratègica aquests factors.»
–L'FMI diu que l'Estat espanyol serà l'últim que sortirà de la crisi, i preveu que l'atur hi superi el 20%. És que ho ha gestionat malament?
–«És xocant, perquè aquesta conversa seria diferent si l'haguéssim tingut fa tres anys. Llavors, l'espanyol era l'estat d'Europa que creava més llocs de treball, i tenia un creixement extraordinari. Un, doncs, ha de ser prudent tant a l'hora dels elogis com de les crítiques. El que és veritat és que l'Estat té una dificultat important amb la productivitat del treball, perquè l'economia està basada en uns sous baixos i una formació dels treballadors i un nivell d'innovació de les empreses no gaire alts. Aquests tres factors suposen una gran dificultat amb vista als canvis i la competitivitat. En tot cas, és difícil donar una opinió sobre una economia aïllada, quan avui la majoria estan interrelacionades.»
–Vaja, justament ara li anava a preguntar sobre l'economia catalana.
–«Doncs encara és més complicat d'opinar, però és cert que, en termes de teixit industrial i de capacitat d'innovació, es pot imaginar que està en millors condicions per sortir de la crisi que l'espanyola.»
–Un altre problema potser és que s'ha basat massa en la construcció?
–«El fenomen de la construcció va molt lligat al de la immigració, ja que a l'Estat la població ha augmentat un 10% en cinc anys. És impensable que el sector continuï creixent al mateix ritme, perquè tampoc no es pot construir indefinidament. El que és evident és que els sectors de futur són intensius en coneixement. Si l'Estat vol competir amb la resta del món a base de pocs costos laborals, sempre hi haurà algú que el superarà. Hem d'iniciar batalles que puguem guanyar, com les del coneixement i l'educació. Per això deia que els problemes del mercat de treball no es poden resoldre només d'una manera; si hi ha una urgència a l'Estat és sobretot que hi hagi una millor correspondència entre el que produeix l'educació i el que necessita el mercat de treball.»
–Creu que avui hi ha un desfasament?
–«Hi ha un desequilibri evident, i la millor demostració són els mileuristes: gent que sol tenir una gran formació però que no es correspon amb el sou que té. Això és símptoma que hi ha una desconnexió entre educació i mercat de treball, fet que suposa una gran pèrdua de recursos humans i financers. Segons un estudi, entre l'abandó escolar a primària i secundària i els universitaris que deixen la carrera abans d'hora, l'Estat perd cada dia un 1% del seu PIB. Això és una pèrdua molt important, no s'aprofiten els recursos estatals.»
–Hi ha qui discuteix la política de subsidis...
–«Per a la gran majoria, l'atur no és una condició, és una circumstància temporal. Per tant, el que és important és veure què passa durant aquest temps, i què es fa per sortir-ne. Calen subsidis perquè la gent pugui viure de manera digna, però també que serveixin d'incentiu i ajudin que la persona que en rep torni al mercat de treball.»
–Només el 2% dels treballadors són d'un altre estat de la UE. Seria desitjable més mobilitat?
–«La gent s'ha de moure quan vol, no se l'ha d'espitjar. Si un ciutadà espanyol se'n va a Dinamarca però no parla danès i no li agrada el fred, no hi ha res a fer, per molta mobilitat teòrica que es vulgui. Per tant, cal redimensionar el problema, tot i que és cert que encara hi ha massa obstacles, i no són les fronteres físiques, sinó les psicològiques o d'un altre tipus, com la portabilitat: com pot marxar, algú, si perd tota la Seguretat Social que tenia acumulada? O si algú viatja per Europa ha de poder tenir la seguretat de l'assistència sanitària, i de fet 180 milions d'europeus ja s'han beneficiat de la carta mèdica europea. Hi ha moltes coses a fer, perquè la gent tingui la llibertat de fer el que vulgui, però la mobilitat no és un objectiu, és un dret. Ara, també és cert que Alemanya té quatre milions de desocupats, i sectors encara amb manca de mà d'obra, perquè hi ha feines disponibles que no són capaços d'assumir.»
–Això vol dir que encara falta immigració?
–«Vol dir que el mercat de treball europeu no és prou fluid. I si volem ser competitius hem de tenir accés al talent, sigui on sigui, ja que si no ho fem nosaltres ho faran els altres. Els cervells que neixen a Europa se n'aniran a les economies emergents, si hi veuen més perspectives de futur.»
–Jo em referia també a la immigració de països subdesenvolupats...
–«Si hi ha un exemple d'immigració d'èxit, és el de l'Estat espanyol; l'assimilació de tanta població de vegades és traumàtica i no sempre és fàcil, però és evident que aquí ha contribuït molt al creixement, i que els espanyols han estat tolerants amb la immigració; no hi ha un moviment radical d'extrema dreta.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.