El conte narrat per idiotes

«La història de la humanitat és un conte narrat per idiotes ple de soroll i de fúria, que no significa res.» Amb aquesta traducció i adaptació molt, però molt, lliure d'un passatge del Macbeth de Shakespeare –allà on diu «història de la humanitat», poseu-hi «vida», i els idiotes en són només un–, l'editor Quim Curbet (CCG)va obrir la taula rodona La divulgació de la història, que s'emmarcava en el cicle Dies de llibres i roses, organitzat amb motiu de la celebració de la diada de Sant Jordi d'aquest any. A la taula, l'escriptor i periodista Miquel Fañanàs (Mort a Girona); el periodista, historiador i divulgador Xavier Carmaniu (Captiu i desarmat o Carles Rahola, l'home civilitzat) i l'arxiver Ramon Alberch (Històries de Catalunya o El miracle de les mosques i altres llegendes), director general d'Arxius de la Generalitat.

La divulgació de la història com a objecte de debat. Començava a ser hora que es posés aquesta qüestió sobre la taula, i caldrà que hi romangui, o molt possiblement haurem de continuar lamentant fets com el que denunciava Carmaniu a l'inici de la seva intervenció, quan explicava que el Centre d'Unió Republicana de Girona, situat al número 23 del carrer del Carme, un espai actiu a l'hora d'implicar les classes populars en la cultura en les primeres dècades del segle passat, en què hi van passar moltes hores intel·lectuals com Carles Rahola o Miquel Santaló, desmantellat a l'entrada de les tropes franquistes i enderrocat parcialment el 1979, i rematat el 2009 per fer-hi un bloc d'habitatges, va desaparèixer sense cap reacció ciutadana, tret d'alguna excepció. El coneixement de la nostra pròpia història, que implica ineludiblement una tasca de divulgació diligent, eficaç, amb vocació popular, és fonamental perquè no ens la prenguin. Aquest va ser l'esperit amb què hom va sortir de la taula rodona d'ahir.

Teories de per què la divulgació de la història té determinats dèficits, n'hi va haver unes quantes. Carmaniu va assenyalar que el 90% dels historiadors no saben fer-ne, perquè a la facultat «t'ensenyen coses, però no com comunicar-les». Aleshores, recorrent a aquell esperit didàctic de què fa gala habitualment, va comparar el fet amb el procés de treballar en un restaurant: la matèria primera per cuinar són els fets històrics, que cal adquirir, com verdures al mercat, i conservar –menció especial als arxivers– per, posteriorment, posar-los en mans del xef-historiador, que els cuina-processa. Però, ai las! Falta el mediador entre el cuiner i el públic, això és el cap de sala. El seu equivalent? Un periodista, un historiador amb dots comunicatives, un escriptor... Calen, segons ell, bons professionals en tots els àmbits abans descrits i bones estratègies de divulgació, en un món canviant.

Mort a Girona va néixer d'aquesta voluntat de divulgació d'una època històrica, segons va comentar Miquel Fañanàs, a l'ombra de la commemoració del segon centenari de la Guerra del Francès. Una novel·la, ho va deixar clar, però amb rigor històric i permetent-se només la llicència d'idear un final per a Álvarez de Castro que no coincideix amb la veritat oficial, però podria haver-ho estat.

La fama de la divulgació històrica, però, ha canviat en els darrers anys de manera significativa, tal com ho va reconèixer Ramon Alberch, que va comprovar fa temps, juntament amb Pere Freixa, actual director del Museu d'Història de la Ciutat, com el món docent i acadèmic la considerava una tasca vulgar, poc científica «perquè no hi havia notes a peu de pàgina ni un annex». Això ha canviat gràcies a la novel·la històrica, va explicar. Dan Brown, Matilde Asensi o Arturo Pérez Reverte van ser alguns noms que van sortir a la palestra, remarcant el fet que són autors de novel·la, «un terme que acota el gènere».

Ramon Alberch també va fer referència al creixement en la societat actual del consum de productes històrics, a causa possiblement al fet que «la societat és més culta». Però també va alertar de la diferència de qui vol fer «novel·la històrica» i de qui «vol reescriure la història», referint-se a Pio Moa o César Vidal, que manipulen i «escriuen coses vomitives». No cal que ho juri.