«Tothom hauria d'escriure tres o quatre pàgines amb la seva història»

–«Vaig pensar que només sabem la història dels grans personatges, la que surt als llibres de text, però no sabem res de l'altra història, l'anònima, la de la gent del carrer. Volia deixar escrita la meva història per als meus fills i els meus néts, per tal que en el futur sabessin qui era i d'on venia jo.»

–«Exacte. El llibre recopila històries que sempre he explicat a la família en les sobretaules. Un dia vaig decidir escriure-les. Crec que tothom hauria de deixar escrites tres o quatre pàgines amb la seva història. Vaig fer unes quantes còpies casolanes per als fills i els néts, que també van arribar als amics més propers. Un d'aquests, el poeta Eduardo Sívori, va creure que valia la pena que tot plegat esdevingués un llibre. Va proposar-ho a l'editorial, i sense adonar-me vaig trobar-me amb l'escriptor Josep M. Fonolleras presentant el llibre, que va definir com ‘un viatge a l'infern'.»

–«Malauradament, només vaig anar a l'escola fins als 11 anys, i només em van ensenyar a llegir i escriure en castellà. Les meves històries són molt directes i em feia por que amb una traducció aquest estil planer es perdés. D'altra banda, la meva mare era castellanoparlant, i també he volgut fer-li un homenatge. Qui llegeixi el llibre ho entendrà, pel paper central que hi juga.»

–«Si els meus pares fossin vius, segurament no hauria escrit el llibre. No hauria volgut ferir-los explicant coses tan dures com les que hi relato.»

–«Definitivament no. A pesar de ser una època molt dura, al final el balanç que ens queda és bo.»

–«No, no vull dir això. El que passa és que érem joves, i guardem els records com un tresor. Sense records no som res. La vida són els records.»

–«No n'estic tan segur, d'això, sincerament. Fins als 32 anys vaig viure sota una dictadura terrible. A partir dels 32 anys visc sota una democràcia penosa. Abans treballàvem onze hores diàries i amb prou feines ens en sortíem, no teníem res. Ara vivim en una ficció, ens creiem que tenim moltes coses materials que en realitat són dels bancs. Els poderosos de sempre són els que se'n beneficien, dels esforços dels treballadors. Abans era en nom de Déu i la pàtria. Ara, en nom de la llibertat i la democràcia. Hi ha una casta dirigent que és l'única que té permís per fer les coses malament. La resta dels mortals no ens ho podem permetre, perquè si no ho fem bé, ens quedem sense feina. La societat d'avui és com una gran colònia industrial.»

–«Home, la postguerra va ser molt dura, però els nens teníem una vàlvula d'escapament que ara no existeix: sortíem al carrer i els problemes s'oblidaven. Jo vaig tenir una vida familiar i escolar molt dura, però al carrer carregava les piles, amb els amics. Ara la gent viu tancada a casa, els fills, ocupats amb activitats i més activitats. Abans els problemes es resolien al carrer, ara cal anar al psicòleg.»

–«Sí, a pesar de tot, a pesar de la meva pròpia experiència i de les meves idees anarquistes, estic convençut del valor de la família. Abans i ara, la família ha d'ajudar-se, fer pinya. Si la família funciona, no fa falta tant d'Estat. Per això em fa pena veure tantes famílies desestructurades, amb pares que no s'ocupen dels seus fills, que no són mai a casa, que són esclaus de les hipoteques i dels préstecs.»