El Picasso més fogós i sexualment explícit irromp en una exposició

Deixar en evidència Picasso per mentider no és la millor manera de presentar els resultats d'un laboriós procés d'investigació que ha liderat el Museu Picasso de Barcelona. Però les coses són com són: l'any 1910, Picasso confessava a Guillaume Apollinaire l'escassa simpatia que li desvetllava l'art oriental. «Detesto l'exotisme. Mai m'han agradat ni els xinesos, ni els japonesos, ni els perses.» I es va quedar tan ample, però, tal com diu Malén Gual, conservadora de la col·lecció del Museu Picasso i comissària de l'exposició Imatges secretes. Picasso i l'estampa eròtica japonesa, no tan sols Picasso no va passar olímpicament de l'art japonès sinó que hi va trobar el millor fil per estirar la seva bogeria sexual.

La tesi de l'exposició del Museu Picasso de Barcelona és nova, totalment nova. De fet, la recerca de l'equip del museu va partir d'un terreny absolutament erm. Tan sols unes notes a peu de pàgina els van servir de pista per prosseguir la investigació: Picasso va atresorar en la seva col·lecció privada una seixantena d'estampes eròtiques japoneses, com a mínim des de l'any 1911 –un any després de la mentida que li va dir a Apollinaire. I no les tenia pas amagades: se sap del cert que en els anys seixanta en tenia unes quantes de penjades al rebedor de casa. Mai, mai, es va desprendre d'aquestes obres mestres signades pels principals artistes del gravat japonès dels segles XVIII i XIX.

Però el mèrit dels investigadors del Museu Picasso, amb Malén Gual i Ricard Bru al capdavant, és que mai fins ara cap especialista havia parat atenció en els shunga –el nom eufemístic que tenen les estampes eròtiques japoneses– de Picasso. I no només això: mai fins ara cap especialista picassià s'havia adonat de les claríssimes connexions que hi ha entre els shunga i les obres més explícitament sexuals de Picasso.

L'exposició del Museu Picasso, que estarà oberta fins al 14 de febrer, permet resseguir aquests paral·lelismes a través de 19 dels shunga que formaven part de la col·lecció particular de Picasso –ara propietat dels seus hereus– i d'una selecció d'obres de l'artista. El discurs expositiu arrenca en la Barcelona de finals del XIX, la Barcelona que va acollir un intrèpid Picasso i la Barcelona que adorava el japonisme: en aquell moment hi havia quatre botigues i fins i tot un museu privat dedicats a l'art japonès. Segons els dos comissaris de l'exposició, el jove Picasso no va viure al marge de la passió pel japonisme, i la prova són els apunts i dibuixos eròtics que va fer entre els anys 1900 i 1908, molt més propers a les estampes japoneses que no a la iconografia occidental. Entre tots els dibuixos, en destaca un de petitó, Dona i pop (1903), que és present a l'exposició, molt calentet: els tentacles d'un pop de coloraines penetren plàcidament la vagina d'una bella dona. Per fer aquesta obra, l'excitat Picasso es va emmirallar en una llegenda japonesa que recollia una estampa del 1814 de Hokusai: una escena eròtica entre un gran pop i una bussejadora.

A partir del 1908 no és pas, ni molt menys, que la sensualitat deixés d'estar present en la seva obra, però no va ser fins a finals de la seva vida, quan ja tenia 83 anys, que un fogós Picasso va reprendre sense fre el sexe explícit, sense concessions a les insinuacions.