Eugenio Mira roda «Agnosia» a Celrà i Girona, on mobilitza 250 extres a les escales de la catedral

«L'acció de la meva primera pel·lícula, The birthday, passava íntegrament en un hotel de Baltimore, durant una nit del 1987, i això vist des d'ara ja és una pel·lícula d'època», explica en una petita pausa del rodatge l'hiperactiu Eugenio Mira, tot simpatia i amabilitat enmig del caos controlat que és un rodatge d'aquestes dimensions. En tot cas, Agnosia sí que és una pel·lícula cent per cent d'època, amb gust de gran producció, múltiples escenaris –també s'ha rodat a la plaça Sant Jaume de Barcelona i al Parc Nacional d'Aigüestortes– i un gran desplegament tècnic i de personal.

Ahir al vespre, l'església de Sant Lluc, al costat de la plaça de la catedral, bullia d'activitat: hi tenien lloc les proves de vestuari i els encarregats de perruqueria i maquillatge treballaven «a 2.000 per hora», segons un crit llançat entre la multitud, mentre altres reclamaven atenció: «Em cau el bigoti!»; «tinc un botó trencat!»... Ja vestits com senyors o pobres del 1899, els extres eren concentrats al pàrquing del Col·legi d'Arquitectes, on esperaven el seu torn per participar en alguna de les escenes previstes a les escales de la catedral, però filmades d'esquenes al temple. La previsió era que les escenes més multitudinàries no arribarien fins a la mitjanit i que el rodatge podria durar fins a les 5 de la matinada.

Segons Mira, aquesta és la primera vegada que el cinema tracta la malaltia de l'agnòsia –«Si més no, com el vertigen centrava el clàssic de Hitchcock»–, que incapacita l'afectat per reconèixer el que ja ha après o les persones que ha conegut, com una amnèsia de «la biblioteca del coneixement». La protagonista d'Agnosia té la malaltia i alguns intenten aprofitar-ho per enganyar-la.

Mira roda aquest guió d'Antonio Trashorras per a Tele 5 amb un plantejament que vol copsar «l'austeritat de L'home elefant de David Lynch i el preciosisme de Visconti», per tal de mostrar «violència i sexe sense deixar de ser elegant i clàssic, com ho era L'últim tango a París; és a dir, una pel·lícula formalment molt clàssica, però amb un interior molt dur». A més d'Eduardo Noriega, també hi actuen Bárbara Goenaga, Félix Gómez, Sergi Mateu i Martina Gedeck. La previsió del director és que el film es pugui estrenar després de l'estiu del 2010.