[D]
0
cultura
Pontellà - 11 desembre 2009 2.00 h

JORDI BARRE

CANTANT, COMPOSITOR I DIRECTOR DE CORALS

La veu del nord

El 1963 va gravar el primer disc en català de la Catalunya del Nord, i a punt de complir 90 anys continua sent un referent de la cançó i de la nostra llengua en aquestes comarques

- Pontellà

El dia de l'entrevista només fa una setmana que Jordi Barre s'ha traslladat de Montoriol a Pontellà. Quinze quilòmetres separen aquests dos pobles del Rosselló, però el canvi de geografia és significatiu: Montoriol, on ha viscut trenta anys, és un poblet enlairat i arraconat de la subcomarca dels Aspres, entre els turons que ja anuncien els contraforts del Canigó. Pontellà, en canvi, ja és un poble de la plana, a només uns minuts de Perpinyà. L'han convençut que aquí estarien més còmodes i amb tots els serveis de la capital del Rosselló a prop. Enmig de capses de cartó que encara queden per obrir, Jordi Barre ens mostra un antic pou i un fragment de fresc en una paret, que les obres de restauració han conservat per deixar constància de l'antiguitat del seu nou domicili. «És una casa del segle XVI, d'abans que fóssim francesos», diu orgullós.

–Un canvi de casa sempre és motiu per fer endreça; han sortit molts records oblidats?
–«He cremat molta cosa. Se pot pas guardar tot. I encara tinc caixes i caixes plenes de fotos per endreçar. Tenia moltes cartes, lletres, del públic, i sobretot molta música, que havia escrit o que m'havien enviat. He retrobat cartes que m'han emocionat. Lletres de l'Esteve Albert per exemple.»
–Amb ell va començar tot?
–«L'Esteve Albert venia d'Andorra i me va animar a cantar en català. Amb ell vam començar a fer els pessebres cantats. Jo ja havii començat a dirigir corals amb repertoris en català i en francès. Això era al final dels anys seixanta.»
–Però abans ja havíeu gravat el primer disc en català de Catalunya Nord.
–«Sí, el 1963, un 45 torns, Canta Perpinyà. Me van venir a cercar els d'Edigsa, de Barcelona. És en aquell moment que vai conèixer en Raimon, que començava, i els cantants del sud. Assajàvem amb en Raimon al moment del Festival de la Cançó Mediterrània. Recordi un concert d'en Raimon on després de cantar dues cançons el públic aplaudia i en demanava més, però en Raimon s'excusava i feia senyals amb els dits per dir que no en sabia pas més: només tenia dues cançons.»
–Heu participat a les commemoracions dels 50 anys de la Nova Cançó que s'han fet al sud?
–«No... ningú no me n'ha parlat...»
–Vos hauria agradat cantar més a Barcelona?
–«Se pot pas fer tot... He cantat a molts llocs; hem emplenat sales tres cops a Anglaterra, he cantat dos cops al Japó, a l'Olympia de París, sempre en català...»
–Quin lloc d'aquests deixa més records?
–«Tots són diferents, però a l'Olympia va ser una emoció molt forta... Per començar l'espectacle havíem posar la música d'entrada: pam, pa-paaam, pam-pam-pa paaa... [cantusseja Els segadors]. El públic plorava d'emoció, nosaltres darrere l'escenari podíem pas entrar d'emoció, també ploràvem... Són records que s'obliden pas. Encara trobo gent que me'n parla... Fa dos dies cantavi a Ceret i m'ha vingut a saludar un home que m'ha vingut a dir: ‘Eri a l'Olympia'.»
–Per què no vau continuar la vostra carrera musical al sud?
–«Vai fer concerts a Barcelona i altres viles del sud, eri conegut allà, però va coincidir que vaig tenir més responsabilitats professionals aquí, era pas fàcil pels desplaçaments; vaig haver de triar i ho vaig deixar.»
–I a Catalunya Nord en aquell moment no cantàveu en català?
–«Sempre he fet música; tenia una formació de violoncel i baix, feia arranjaments i me dedicava a fer balls, cada dissabte. Amb diferents orquestres; una es deia Jan Champion, érem una vintena. Tocàvem un xic a l'estil Glenn Miller... i amb la meva orquestra, l'orquestra Georges Barre. Mes al mateix temps dirigia les corals...»
–L'èxit ha vingut com a cantant solista, però no heu deixat mai la direcció de corals?
–«Només ho vai haver de deixar durant un any per la salut. Sun estat molt cansat durant un any. Però sempre me cuidi de tres corals: l'Estudiantina a Illa, cada dijous, i el dimarts a Perpinyà amb el Fanal de Sant Vicenç. I amb una part de l'Estudiantina fem una coral d'homes i canten els goigs. Durant un mes, abans de Pasqües, cantem cada dia en un poble diferent.»
–I per Nadal, el pessebre...
–«Cada any, a la capella de Sant Domènec de Perpinyà, i després als pobles del voltant. Ara ho preparem. És un pessebre cantat i entre cantants, músics i dansaires belleu sem més de cent persones.»
–Música, arranjaments, direcció, i l'èxit com a cantant. Només faltava escriure les lletres?
–«He tingut autors formidables que m'han fet les lletres: Joan Cayrol, Jordi-Pere Cerdà, Joan Tocabens... Un amic me deia fa poc que he enregistrat 250 cançons. Jo només dec haver escrit la lletra de 25 cançons; crec, perquè perdi la memori...»
–Però bé canteu, i cal memòria, per a això.
–«Sí.... tinc memori... Mes quan faig un concert tinc sempre dues pantalles a l'escenari amb les lletres per si cal...»
–Us demanen sovint de cantar, i per moltes causes?
–«Sí, sempre.. Me renyen a casa perquè sempre dic que sí.»
–Els polítics també us ho demanen?
–«Sí, mes faig a polit. Mai he demanat públicament de votar per un o altre. Sun amic amb tothom; amb l'Alduy i amb en Bourquin [l'antic alcalde de Perpinyà i el president del Consell General, adversaris polítics i líders respectivament del centredreta i dels socialistes].»
–La vostra filla bé fa política, amb Unitat Catalana, i és regidora a Perpinyà; ho fa bé?
–«Sí, sí, ho fa bé. Però només es cuida del català.»
–Éreu a la manifestació del 7 de novembre a Perpinyà?
–«Enguany és el primer any que no hi he anat, perquè va ploure i eri refredat; mes tota la mainada hi era... Cada any hi sun anat.»
–Com expliqueu el vostre èxit i tanta unanimitat?
–«M'agrada de cantar i agrada a la gent perquè canti lo que senti; en francès diria: ‘Je suis vrai.' Cada cançó que canti ho pensi molt fort... Perquè la gent ho pugui sentir. També ho dic ara a les corals, quan assagem. Els dic: penseu que en aquestes cançons de Nadal hi ha un text; expressen quelcom. Se pot pas cantar com una cançoneta qualsevol. Cal modular, cal fer passar un sentiment.»
–La música que es fa avui us agrada?
–«Hi ha molts joves que ho fan bé. En el meu darrer àlbum intervenen Cali i Txeki Karyo. Me van demanar de participar i ho vaig fer amb plaer. Tots els estils de música m'agraden.»
–Aquest últim disc, del 2008, per què es diu Sóc?
–«Quan me van proposar que se digui així jo no ho entenia; m'ho van explicar els amics i era evident: havia sigut malalt, pensavi que tornaria pas i encara sóc aquí... Sóc!»
–Què més hi ha en aquest àlbum?
–«És el primer cop que parli en francès al mig d'una cançó en català. Un text que vai escriure quan eri malalt.»
–No us heu dedicat mai a temps complet a la música. Dues carreres són moltes hores, no?
–«Hi eri acostumat; fins a la jubilació he treballat a L'Indépendant, a la fabricació del diari. Eri responsable dels tallers quan vam passar del plom a la fotocomposició. La música sempre era a més.»
–No hauríeu pogut viure de la música?
–«Sé pas. Abans belleu n'hauria pogut viure. Ara se'n pot pas viure. Se venen pas discos. Només s'escolta música a internet. Encara treballi cada dia, escric coses, però abans de pensar fer un àlbum cal pensar al que costa. Ara se pot pas fer qualsevol cosa.»
–Abans no era així?
–«No. Abans nos amusàvem, ningú cobrava pas res.»
–El català té futur a Catalunya Nord?
–«Sí, sí. Crec que va bé i que té futur; hi ha de més en més joves que aprenen el català. He cantat també per les escoles catalanes. I sobretot hi ha estrangers, gent que arriba per viure aquí i que vol aprendre el català... belleu el volen aprendre més els estrangers que els altres.»

Un músic de cap a peus

E. C

Va néixer el 7 d'abril del 1920 a Argelers, comarca del Rosselló. A l'edat de 13 anys comença a treballar als tallers del diari L'Indépendant, i hi seguirà treballant fins a arribar a la jubilació, als 60 anys. Però la veritable carrera que farà d'ell el personatge públic nord-català més emblemàtic serà artística. Va començar amb orquestres de ball, i el 1963 és el representant nord-català de la Nova Cançó; dirigeix corals i paral·lelament desenvolupa una carrera de cantant solista posant música i veu als textos en la nostra llengua dels més grans autors nord-catalans, a obres de teatre i cantates. Té publicats uns 30 discos de vinil, 18 CD 4 DVD i continua actuant i fent concerts.

«Els hi fotrem, els hi fotrem...»

E. C.

Jordi Barre va entrar a la Nova Cançó musicant i cantant un poema de Jordi-Pere Cerdà, Canta Perpinyà, i al llarg de la seva carrera ha musicat els més grans autors nord-catalans, ha dirigit corals cantant textos sagrats i obres teatrals, però l'èxit popular innegable del qual gaudeix a Catalunya Nord es basa en un text molt més profà: «Els hi fotrem, els hi fotrem, una fart de jacos, els hi farem rosegar les mastegueres...» Aquesta cançó que els seguidors de la USAP i els aficionats de rugbi en general coregen a tots els estadis de la Catalunya del Nord per impressionar els adversaris, ja fa temps que s'ha convertit en tot un himne de les comarques del nord de l'Albera. «Sempre me la demanen; algun cop s'aixeca qualcú del públic i me diu «Jordi, si cantes pas Els hi fotrem, te trencarem tot», explica el cantant, que no es pot negar a interpretar aquesta peça a cada concert que fa. Segons Jordi Barre, però, la cançó no es canta «a França», a fora de la Catalunya del Nord, perquè les instàncies federals del rugbi la consideren «massa violenta». Barre diu que fins i tot li van suggerir de canviar les paraules de la cançó per suavitzar-la: «Canviaré pas res; o els agrada com és, o els agrada pas, m'és igual, jo hi guanyi pas res amb aquesta cançó.»

Aquesta negativa deu seu una de les poques que es podrien retreure (si fes falta) al cantant. Jordi Barre també és conegut com «l'home que mai diu que no». Ell mateix explica que uns amics seus una vegada li van regalar una samarreta amb aquest text en francès: «Je ne dis jamais non». Tres dies abans d'aquesta entrevista havia anat a cantar per a una associació d'ajuda i sensibilització als problemes del Líban; el cap de setmana cantava a Ceret per una activitat de l'agrupació sardanista; està preparant un disc que es vendrà en benefici de les donacions d'òrgans. Totes aquestes actuacions les fa «perquè m'ho han demanat», diu ell amb naturalitat.

Per sobre de totes les causes, però, hi ha la defensa de la llengua catalana i de la catalanitat a la Catalunya del Nord. Qualsevol associació o entitat que organitzi un acte, per petit que sigui, en defensa de la llengua, sap que pot comptar amb el suport de Jordi Barre, i això també ha contribuït a la seva popularitat.

Mentre acabem l'entrevista entren a casa la seva filla i el seu nét. Virginie Barre comenta al seu pare que el nét ha arreplegat una guitarra i la hi vol ensenyar. Al mes d'abril, Jordi Barre complirà 90 anys i alguna cosa s'està coent per celebrar l'efemèride, però no se'n pot parlar. Més que un secret, el que diu Jordi Barre és que ell no en sap res, són els seus amics que se'n cuiden. «Sé que se prepara quelcom, mes quan ho demani me diuen ‘a tu te mira pas'. Tant és: sigui el que el sigui el que li demanaran, Jordi Barre respondrà afirmativament.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.