Andrés Rabadán, al descobert
Una pel·lícula i un documental de Ventura Durall retraten l'home que va matar el seu pare amb una ballesta
És injust que Andrés Rabadán encara estigui a la presó? Ventura Durall contesta afirmativament, i ho argumenta comparant el cas amb el d'etarres que han matat molta més gent i no han estat tants anys com Rabadán a la garjola. «No he volgut endolcir-lo, sinó mostrar el viatge d'un personatge que esdevé mediàtic, l'arquetip d'un monstre, però que en definitiva és una persona humana amb llums i ombres, amb pors i desitjos», explica el cineasta.
El 1994, Andrés Rabadán es va lliurar a la policia després de fer descarrilar tres trens (sense víctimes) i matar el seu pare amb una ballesta. Diagnosticat amb esquizofrènia paranoide, se'l va considerar innocent, però va ser condemnat a romandre 20 anys tancat en un psiquiàtric penitenciari. A la presó, Andrés Rabadán va intentar suïcidar-se. També va protagonitzar algun intent de fuga. Desenvolupa la seva activitat artística, escriu i dibuixa, i fins i tot té l'oportunitat de muntar alguna exposició pictòrica. És gràcies a una mostra que Ventura Durall s'hi sent atret. Rabadán es nega a fer el documental que li proposa el cineasta; de fet, tem que l'èxit de l'exposició el perjudicarà en el seu intent de reduir la condemna. En aquests anys, a banda de la faceta creativa, Rabadán ha trobat l'amor i s'ha casat. Ha quedat enrere un passat fosc, una família desestructurada pel suïcidi de la mare i un pare maltractador.
Curat, però perillós?
Malgrat que els dictàmens psiquiàtrics apunten que Rabadán ja fa temps que està curat, se li denega la llibertat perquè se'l considera un perill per a la societat. El cineasta ha estat en els últims anys una de les persones amb qui Rabadán ha tingut més contacte de fora de la presó. Ha tingut accés a la seva intimitat i ha forjat una relació de «respecte i confiança», diu Durall. «A la pel·lícula volia mostrar els mecanismes que fan que una persona normal passi a un estat de col·lapse mental i cometi crims», explica. El treball de tots aquests anys ja havia sortit a la llum en el documental El perdó, que es va emetre per televisió i ara torna a la pantalla gran, i es complementa amb l'estrena de Las dos vidas de Andrés Rabadán, produïda també per Nanouk Films, amb la participació de Mar Ulldemolins i Clara Segura, entre d'altres, protagonitzada per Àlex Brendemühl en el paper de Rabadán. «Necessitàvem un actor que aportés aquesta ambigüitat, amb una mirada freda, analítica», diu el director. A Durall no li deixaven entrar el DVD amb el film a la presó, però finalment ho va aconseguir i Rabadán la va poder veure a la bugaderia. Li va agradar.
Un artista que va sucumbir a la foscor
Jaume VIDALEls nous corrents solen fer bo allò que les convencions i l'ortodòxia nega. La novel·la gràfica ha representat l'entrada de moltes opcions gràfiques i de diverses modalitats narratives al servei d'un tipus d'històries en què el que compta és el relat viscut, sentit, de realitat social o de complicitat amb el lector.
En aquest context té raó de ser i d'editar-se el còmic Las dos vidas de Andrés Rabadán (Norma Editorial), que recull en vinyetes la part de la vida Rabadán que ha transcorregut entre els alts murs dels psiquiàtrics i les gruixudes parets de les presons.
El que dóna un bonus a una obra que s'equipara a qualsevol treball professional és que els dibuixos han estat realitzats pel mateix protagonista de la història: Andrés Rabadán.
Va ser Ventura Durall, el director de la pel·lícula sobre el personatge, qui el va motivar a dibuixar aquest còmic. De fet, van ser els quadres de Rabadán penjats en un restaurant de la Rambla allò que el van empènyer a fer el film.
«Com una persona amb tanta capacitat creativa ha estat capaç de destruir tant en el seu passat?», s'interroga, en el pròleg del llibre, Ventura Durall.
Un cop va convèncer Rabadán, el cineasta li va lliurar el guió perquè en fes una adaptació tan lliure com volgués.
El resultat és un grafisme de línia insistent que busca la realitat mitjançant l'expressió del neguit d'un traç que evoca la manera escolar de dibuixar, però que no es queda en això. El talent es detecta en l'obra d'un artista en potència que va sucumbir al costat obscur de la vida.