Llenguatge vampir

Tots coneixem els vampirs a través de la literatura i del cinema. Tots sabem que aquests éssers d'ultratomba tenen la desgraciada propietat que, quan mosseguen algú per a alimentar-se de la seua sang, fan que la víctima es convertisca automàticament en vampir.

Per sorprenent que ens semble, el vampirisme s'encomana com les malalties víriques. La víctima mossegada es convertix en vampir i es dedica a mossegar i a vampiritzar a tort i a dret. I, lògicament, el nombre de vampirs augmenta de manera vertiginosa. Tots hem vist en les pel·lícules com els caçadors de vampirs, que es dediquen a eliminar-los clavant-los en el cor una estaca de fusta, si tenen la mala sort de ser mossegats, es tornen uns vampirs terribles i despietats i mosseguen de seguida que poden els seus col·legues.

El que probablement no deuen saber molts lectors és que el llenguatge actua de la mateixa manera que els vampirs. Encara que el nostre poble haja usat determinada paraula, expressió o construcció durant segles i segles, si un bon dia es substituïda per una altra, que pot ser un castellanisme, una forma deturpada o, simplement, una innovació, els parlants defendran la nova paraula, expressió o construcció amb dents i ungles, a foc i a flama, com un gat de panxa en amunt.

L'antiga, la que deien els seus pares, els seus avis, la que ha dit sempre el nostre poble des de fa centenars d'anys, no els importa ni els interessa. La rebutgen com una cosa desfasada i antiquada i, en no pocs casos, completament desconeguda i totalment estranya, com si fóra xinés, sànscrit o nàhuatl . Podria posar milers d'exemples, però en posaré només dos que em resulten especialment colpidors.

Enguany és una paraula catalaníssima que la tenim documentada des del segle XII, que s'ha usat sempre en tota la nostra àrea idiomàtica i que actualment és encara ben viva en tots els parlars valencians i illencs.

Doncs bé, a la major part de Catalunya fa algun temps que la paraula enguany ha estat substituïda per la locució aquest any. Molt probablement, el canvi s'ha produït per influència del castellà. Com que la llengua veïna usa únicament i exclusivament l'expressió «este año» i fa ja molts anys que va arraconar i oblidar la paraula «hogaño», germana del nostre enguany, els catalans han imitat el comportament dels castellanoparlants i han substituït enguany per aquest any.

Això és el que jo pense que ha passat, però encara que no fóra així, encara que la substitució s'haguera produït per un procés evolutiu intern de la llengua —cosa que, francament, m'estranya moltíssim— el resultat pràctic seria exactament el mateix: els catalans ho diuen com els castellans. La lògica més elemental ens diu que, si la paraula patrimonial catalana enguany és encara d'ús habitual en una bona part de l'àrea lingüística, els catalans haurien de fer l'esforç d'intentar revertir la substitució i tornar a dir enguany. Estic segur que es podria aconseguir l'èxit en no gaire temps.

De la mateixa manera que pràcticament tothom ha aconseguit canviar «adiós» per adéu, es podria aconseguir —si es volguera, naturalment— que tothom canviara aquest any per enguany. Doncs això que seria relativament fàcil, que sembla lògic i raonable i que faria un bé molt gran a la llengua catalana, és completament impossible.

Sempre que li he dit a algun català que hauria de deixar de dir aquest any i que hauria de reintroduir la paraula enguany, el resultat ha sigut el mateix: la defensa aferrissada de la locució aquest any. Argumenten que si es diu aquest dia, aquesta setmana i aquest segle ¿per què no es pot dir aquest any?

Doncs naturalment que es pot dir. És una construcció totalment legítima en català, però si usem aquest any condemnem a mort la paraula enguany, una de les més emblemàtiques i boniques de la nostra llengua que no és cap antigalla, ja que encara és ben viva en la parla quotidiana de molts catalanoparlants. Usant el mateix raonament, qualsevol dia -i em fa l'efecte que no gaire llunyà- tothom dirà el dia següent en lloc de l'endemà, una altra paraula patrimonial catalana amb una forta personalitat. I de la mateixa manera que matem enguany, matarem endemà. I a poc a poc ens acostarem més i més al castellà fins que convertirem la nostra llengua en un castellà mal parlat, en un patués ridícul i menyspreable.

Tocar ferro és l'expressió que tradicionalment, des de l'edat mitjana, hem usat els catalanoparlants per a conjurar la malaurança. Actualment, per influència del castellà, cada volta es diu més tocar fusta.

He explicat en diversos llocs l'origen i l'abast de les dues locucions i també per quins motius considere que hem d'usar únicament tocar ferro i eradicar, tant del català parlat com de l'escrit, tocar fusta. Tot inútil. Fins i tot el DIEC arreplega tocar fusta, cosa que considere que no hauria d'haver fet mai.

Els tocafusters argumenten que en la immensa majoria de llengües del món es toca fusta i no ferro. Un molt bon amic meu, tocafuster de mena, ha arribat a dir-me que, per a ell, tocar ferro porta mala sort i que mai de la vida ho faria. Doncs, mira, a tocar el que toquen els castellans, que és el que toca. ¿Què voleu que li fem? Cadascú té el que es guanya a pols i cull allò que sembra.

No cal dir res més. Els vampirs no tenen la culpa de ser-ho. Ho són i punt. I mosseguen i fan més vampirs. I així anem anant cap a l'abisme. I tant contents.