Un ball poc inspirat

Passats set anys des de la seva última i frustrant incursió en la ficció amb El embrujo de Shangai, adaptació de la novel·la homònima de Juan Marsé que va semblar que s'havia fet a corre-cuita abans que no li caduquessin els drets al productor Vicente Andrés Gómez després d'un llarg temps en què Víctor Erice va treballar en el projecte i va renunciar finalment a dur-lo a terme, Fernando Trueba hi ha tornat a partir d'una novel·la del xilè Antonio Skarmeta, el mateix que va escriure El cartero y Pablo Neruda, fet que apunta l'opció empresa pel cineasta madrileny: recórrer a una narrativa suposadament popular, simpàtica i sentimental, amb un cert rerefons polític i unes pinzellades «poètiques» a la manera de la literatura sud-americana més embafadora. A banda del fet que els acadèmics del cinema espanyol han apostat per El baile de la victoria com a candidata a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, el resultat d'aquest retorn a la ficció de Fernando Trueba (s'havia dedicat a la producció i al documental musical: El milagro de Candeal) és novament decebedora. Està tan lluny de la lleugeresa de Belle epoque, el seu film de més èxit, com de la inquietant gravetat d'El sueño del mono loco, la seva proposta més arriscada. Més que clàssic, aquest ball de Trueba és una antigalla. Des de la mateixa durada del metratge, es fa carregós i, a més, tan evident com ho és el muntatge, que, més d'una vegada, visualitza allò que s'anomena en el pla anterior: si, posem per cas, es parla d'un barret, la imatge posterior mostra un barret.

L'acció d'El baile de la victoria transcorre al Xile del període de retorn a la democràcia, però realitzat sota un control dels militars que es passa força per alt dins del desenvolupament argumental. De fet, els protagonistes són dos presos amnistiats, però no polítics, encara que un sigui una víctima social i, a més, dels abusos dels carcellers. L'altre, interpretat per un Ricardo Darín que se'n surt amb ofici, és un reputat lladre especialitzat a obrir caixes fortes. El primer, un noi pobre provinent del món rural interpretat per un actor (Abel Ayalo) amb tendència a fer el pallasso, busca la venjança. El segon vol recuperar la seva dona, que ha preferit una vida confortable al costat del soci traïdor del seu espòs i amb la qual dialoga imaginàriament en una seqüència que, de manera poc convincent, fa sentir els pensaments dels dos personatges. Hi ha altres elements, sovint lligats a la voluntat poètica, que encara causen més perplexitat, com ara els passejos amb cavall per Santiago i sobretot l'escena en què una noia anomenada Victòria, una altra víctima social, balla en un teatre pràcticament buit, però en presència d'un crític de dansa meravellat (el mateix Skarmeta!) que va fent anotacions amb entusiasme. Tot vol ser exquisit i artístic. Però si la narració no és àgil, els moments «poètics» ruboritzen.