El triomf de Quim Monzó

Una atractiva exposició il·lumina els racons encara desconeguts sobre l'escriptor

Més o menys tothom considera Quim Monzó un columnista de referència, observador perspicaç de la quotidianitat; també com l'autor de novel·les que ja formen part de l'imaginari col·lectiu, com ara El perquè de tot plegat; és el personatge que es va fer popular al programa Persones humanes, quan Miquel Calçada era en Mikimoto; o l'intel·lectual lúcid que va enlluernar amb el seu discurs a la Fira de Frankfurt del 2007. Hi ha però, un altre Monzó: d'orígens familiars modestos, la seva època underground, el periodista que viatja a la guerra del Vietnam, el seu compromís polític...

L'exposició que s'acaba d'inaugurar a l'Arts Santa Monica (la Rambla 7, a Barcelona) és, amb tota seguretat, la versió integral més completa que s'ha ofert fins ara de l'autor. Julià Guillamon, gran coneixedor de l'obra de Monzó, ha estat el comissari de la mostra, en la qual es barregen fotografies i materials múltiples sobre la vida, l'obra i l'univers de l'autor. «Quan em van proposar el projecte, em van dir que jo no hauria de fer res, però els últims sis mesos han estat una intromissió constant d'un individu en la meva intimitat», es queixa, irònicament, l'escriptor. Julià Guillamon, que ha publicat conjuntament el llibre catàleg Monzó. Com triomfar a la vida, ha pentinat fins a l'últim detall i ho ha plasmat en una exposició en què han col·laborat artistes com ara Perico Pastor, Carlos Pazos, Robert Llimós i el fotògraf Pedro Madueño. «Ha estat un exercici de fabulació al voltant de l'imaginari de l'escriptor», resumeix el comissari. «La seva literatura és com un sismògraf de la realitat quotidiana del país», opina Guillamon, que creu que l'exposició treu a la llum novetats i temes que es poden desenvolupar en altres projectes.

En el primer tram del muntatge, el visitant trobarà una aproximació cronològica: la contracultura, els anys vuitanta, i el món després del 1992. És el primer Monzó que navega entre el disseny, la literatura experimental, el periodisme de denúncia (amb viatges a Vietnam, Tanzània i Irlanda del Nord), l'humorisme polític i els guions de cinema. Un Monzó que batalla en una Barcelona que passa «de les grans esperances col·lectives al desengany prematur». El viatge pels anys vuitanta desemboca en el Monzó més madur, que fa una anàlisi molt crítica del món en els seus contes i es comença a publicar en diferents llengües.

La vessant purament temàtica és un gran espai circular amb diferents compartiments, cadascun dels quals ofereix un tast de les qüestions que han marcat la seva trajectòria: el sexe, la política, l'ordre, la malaltia, la repetició, la família, la veritat l'absurd, l'amor i la informació. S'hi pot trobar des d'un àlbum i una vitrina amb objectes familiars, fins a escenes de films pornogràfics relacionats amb la novel·la La magnitud de la tragèdia (1989), o un quadre que parodia la buidor dels discursos polítics.

No és la primera vegada que es dedica una exposició a un escriptor. Arts Santa Mònica i la Institució de les Lletres Catalanes recuperen el que ja s'havia fet al KRTU amb J. V. Foix, Perucho, Palau i Fabre o Brossa. L'any que ve l'homenatge es farà a Joan Salvat-Papasseit.

«Fotem un ‘polvo'?»

Quim Monzó ja té bar propi. És a la Rambla, de l'estil dels 80, però ben endins, al rovell de l'ou de l'exposició a l'Arts Santa Mònica. A l'entrada, sobre el cap del visitant, uns tubs amb llums de neó evoquen l'obra de l'artista Robert Llimós que l'editor Jaume Vallcorba havia utilitzat per il·lustrar la coberta del llibre Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Al mirall frontal, una pregunta per rumiar: «¿És més modern ser postmodern que no pas modern?». I mentre el cambrer no arriba –que no arribarà perquè en aquest bar no es pot consumir res–, un es pot entretenir a la barra-vitrina, en què s'exposen, entre altres curiositats, l'original mecanografiat de Benzina, amb les fitxes dels personatges. Menys esforç requereix contemplar les fotografies de senyores amb poca roba que es van projectant a la paret. A l'altra banda, diàlegs que Monzó i els seus amics apuntaven en una llibreta sobre la negativa de les dones a practicar sexe.

–«Fotem un polvo?»

–[...]

–«És que no vull que perdem l'amistat.»

Res és atzar. La banda sonora del bar són tres cançons, escollides pel mateix Monzó: El faisán, Caballo viejo i Un pagès en motorino. Els curiosos es poden atansar a les postals del racó (són gratuïtes per al visitant), il·lustrades amb motius diversos: temes dels primers llibres com ara El dia del Senyor, la sèrie Dallas, el film Pa d'Àngel, o una foto pornogràfica. L'única exigència de Monzó per muntar aquest bar temàtic va ser que tingués lavabo. Si proven d'anar-hi, segurament estarà ocupat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.