Girona, terra d'escenaris
Les comarques gironines disposen d'una cinquantena de teatres, sales i centres polivalents per a les arts escèniques
La ciutat de Girona és, lògicament, on la tipologia de les sales és més variada. Des d'un teatre a la italiana de gran capacitat com és el Municipal passant per una sala alternativa de petit format com és La Planeta, fins a l'auditori de La Mercè. Olot ve tot seguit, amb el Teatre Principal, l'Orfeó i els Catòlics, així com Figueres, que disposa del Teatre Municipal El Jardí i, quan acabi la reforma, del Casino Menestral, a més de la rehabilitació del convent dels Caputxins, on està previst situar-hi un auditori i una sala d'arts escèniques. De fet, en els últims anys han estat nombrosos els municipis que o bé han decidit construir un teatre nou o han reformat el que ja tenien o que han condicionat edificis per albergar-hi un equipament dedicat a les arts escèniques. Cadaqués va reformar la sala Art i Joia, inaugurada recentment; Sant Gregori ha construït l'espai polivalent La Pineda; la Bisbal, Celrà, Vilobí, Bescanó i Olot han reformat els seus teatres municipals, i estan en diferents fases de construcció, des de l'aprovació de l'avantprojecte fins a la seva propera inauguració, el Centre d'Arts Escèniques de Cassà, el teatre de la Sitja de Fornells, la sala polivalent del Centre d'Arts Escèniques El Canal, a la Coma Cros de Salt, i el teatre municipal de Can Xardó, de Lloret de Mar. Cas a banda és la Sala La Planeta, l'única sala alternativa gironina que, sense ser polivalent, té una certa facilitat per canviar la seva estructura interna, i acull espectacles de petit format de diverses disciplines artístiques, tot i que la prioritat és el teatre de text contemporani, català o en català.
Les gran assignatures pendents són ara dues: dotar d'equipament tècnic adequat gran part dels equipaments ja consolidats com a sales d'arts escèniques, algun dels quals necessiten una reforma a fons, com ara la sala Paladium d'Anglès –acció llargament reivindicada–, i dotar-los de contingut artístic, és a dir, que disposin d'una temporada estable regida per una línia artística recognoscible, més enllà d'omplir la sala per la festa major. Disposar dels equipaments necessaris implica també –d'altra manera seria absurd fer la inversió– l'obligació de fomentar les arts escèniques, potenciar l'aparició de grups locals i contemplar la possibilitat de muntar una aula o escola municipal de teatre. Actualment, de la trentena d'espais consolidats com a centres d'arts escèniques, només una quinzena disposen d'una programació estable. Tot i això, a les comarques gironines únicament hi ha aules municipals de teatre a Banyoles, Palafrugell i Figueres, a més de l'escola El Galliner, de Girona, amb vocació de donar servei a tota la demarcació. Està clar que aquesta de la formació també és una assignatura pendent, i que tots aquests elements es retroalimenten, perquè si hi ha teatre, hi haurà espectadors, i practicants, i persones amb ganes d'aprendre'n. Si no hi ha escenari, o malgrat tenir-lo, aquest resta buit i inservible la major part de l'any, no es crea moviment. I no hi ha res més fàcil per inocular a algú el verí del teatre que fent-lo pujar a un escenari.
Productores i centres de creació
L'aparició de Temporada Alta i una certa vitalitat del sector a les comarques gironines van provocar que la Generalitat decidís establir un dels seus centres de creació, fora de Barcelona, a Girona i Salt. El Canal, que forma part d'una xarxa pública juntament amb els centres de Reus i Terrassa, a més del TNC i el Lliure, està en la seva tercera temporada malgrat no disposar encara de la seva seu definitiva, a la Coma Cros. Un altre centre de creació, en aquest cas de dansa, és l'Animal a l'Esquena de Celrà, fundat i gestionat per la companyia Mal Pelo i també amb un notable suport públic, que ha aconseguit situar-se com a centre de referència en el seu àmbit no ja a nivell estatal sinó del sud d'Europa.
Pel que fa a la producció, a més d'El Canal, també cal tenir en compte la iniciativa privada, encapçalada per la saltenca Bitó Produccions, fundada per Josep Domènech, Quim Masó i Salvador Sunyer. Bitó, a més de produir, organitza el Festival Temporada Alta i gestiona els teatres de Salt i Blanes, localitats que van decidir treure a concurs públic aquest comès. També és d'iniciativa privada La Troca, productora fundada per Meri Yanes, Marta Fluvià i Rosa Vilà el 2002, que a més de fer producció gestiona la contractació d'espectacles i organitza cicles com ara Escenaris, al Gironès.
Mithistòrima, impulsada per Pere Puig i Anna Carina Ribas, és la productora de teatre professional, per adults i familiar, de la companyia La Planeta, i la seva creació és l'últim pas d'un projecte artístic sòlid que ha donat fruits saborosos com ara Lúcid, Bondat, La senyora Klein, Auuu!, Alaska i altres deserts o Novembres.