L'informe encarregat per les «majors» cinematogràfiques contradiu la seva tesi
Un 7,75% dels espectadors enquestats diuen que anirien més al cinema si hi hagués més títols en català
La Generalitat va conèixer el dictamen gràcies a l'al·legació que Fedecine i el Gremi d'Empreses de Cinemes de Catalunya van presentar a l'avantprojecte de llei del cinema. L'alternativa d'aquestes dues firmes és la Xarxa de Cinema Català, que pretenen impulsar si la Generalitat cedeix en l'obligatorietat de la llei. Aquesta Xarxa permetria disposar de fins a 53 pantalles (allà on hi hagi un complex de tres sales o més que estiguin agremiades en aquesta entitat) repartides per tot el territori. Per la Generalitat, amb aquesta xarxa no es respecta el dret a triar en quina pel·lícula es vol veure una estrena si només es troba a 53 punts de tot Catalunya. A més, la Xarxa el que faria seria augmentar el nombre de còpies de les pel·lícules de major èxit, o sigui, que la tria per títols seria idèntica (o pràcticament) a l'actual.
El secretari general de Cultura, Eduard Voltas, es creu l'informe com a vàlvula per a la negociació. El Departament de Cultura va intentar pactar una millora de visibilitat de les dues llengües oficials que evités legislar-ho. Fedecine es va negar a cap mena de quota i això ha fet que la Generalitat l'hagi inclòs a la futura llei coherent amb la política de Normalització Lingüística. L'únic que coincideix dels discursos de la Generalitat i dels distribuïdors és que aquests no volen establir un precedent. Encara que aquesta normalitat lingüística a les cartelleres no els costi res (Cultura els va oferir pagar tots els doblatges i assumir les possibles pèrdues de quotes de públic als exhibidors). Després d'anys d'enfrontaments (Fedecine i el Gremi es neguen a fer cap referència bèl·lica a les posicions contraposades amb la de l'administració), s'aclareix ara que la raó no és econòmica. I, segons el que detalla el dictamen del catedràtic Oriol Amat i Salas, també trenca amb la por a la desafecció dels espectadors.
L'enquesta
Amat va fer les enquestes en quatre sales de cinema diferents, que responen a perfils distints de públics: Cinesa Diagonal (a Sarrià), Cine Aribau (Eixample), Heron City (a tocar de la Meridiana) i Mataró Parc. El catedràtic admet que l'entrevista a 400 persones al moment d'entrar al cinema té un marge d'error d'un 5%, però avala que «per a un estudi de tipus exploratori és més que suficient». Aquesta és la clau. Perquè els exhibidors només ho entenen com a un cataclisme, si s'aprova la llei. Aquesta norma, pels exhibidors, només farà que pugin els preus de les entrades i que augmenti les persones que aconsegueixen veure films a través d'internet. Aquesta lectura apocalíptica no respon a la resposta de l'enquesta que apareix a l'informe encarregat: com es pot veure al gràfic, el 32% dels espectadors prefereix veure una pel·lícula en català (a un 155 li és indiferent), una xifra molt per sota de l'oferta actual, que és del 3%. En l'hipotètic cas que el film no es veiés en català (un extrem que no marca la normativa), només un 9,75% la deixaria de veure. I, per contra, hi ha un 7,75% que assegura que, si es doblés més en català, aniria més al cinema. El 88,75% opina que hi aniria les mateixes vegades. Aquesta és, precisament, la tesi d'Eduard Voltas i Antoni Lladó, president de l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC): no és creïble que hi hagi espectadors que deixin d'anar al cinema perquè una de cada dues còpies sigui en català. En tot cas, variaria l'equilibri d'ocupacions actuals. L'opció de la Generalitat és ampliar l'oferta perquè creixi la demanda.
Segons dades del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya, quan es projecta simultàniament una pel·lícula en castellà i en català, l'audiència és, en terme mitjà, del 78,2% del castellà i del 21,8 del català. Un exemple paradigmàtic és Vicky Cristina Barcelona: es van distribuir cinc còpies en castellà, 47 en català. Cada còpia castellana va generar 33.000 euros de taquilla, mentre que cada còpia catalana feia 7.000 de caixa.
En informes de l'ICIC, es comptabilitza la mitjana d'espectadors en català (30,95) per sobre de la castellana (28,17). Amat opina que no es poden comparar aquestes dades ja que avui es doblen en català les més taquilleres.
Efectivament, el dictamen calcula que el cost de traducció en el quart any d'aplicació (si es mantenen les proporcions actuals de nombre d'estrenes i la proporció entre doblades i subtitulades) podria ser de 5,7 milions. Una conclusió del dictamen és que, d'acord amb els càlculs basats en els estudis de mercat disponibles, la modificació de facturació de les empreses exhibidores aniria dels 3,14 milions d'euros de pèrdues (el cas més pessimista) a un augment de 2,49 milions de recaptació (en el cas més optimista).
Reunió per equilibrar el «tamboret de tres potes»
El president de Fedecine, Luis Hernández de Carlos, en la seva darrera intervenció del 10 de desembre (data en què es va presentar la Xarxa de cinemes en Català), va insistir en la necessitat d'arribar a acords, donant a entendre que el cinema necessita un «tamboret de tres potes» ben equilibrades. El cine depèn de distribuïdors, exhibidors i també de l'administració. El nou enfrontament de posicions cal reconduir-lo. El president del Gremi, Camilo Tarrazón, manté l'amenaça de recórrer la llei al Constitucional i a Europa.
Capítol a part mereix el cànon per a la digitalització de les còpies. La llei imposa que totes les digitalitzades tinguin la versió catalana doblada, mentre que les de còpia física només ho exigeix als films que facin més de 15 còpies. Per Tarrazón, és un dels majors handicaps en un parc de cinemes que han fet esforços cap a la digitalització. L'única sortida, diu, és augmentar el preu de l'entrada.
La versió castellana té un gràfic nou
Hi ha dues versions de Dictamen sobre conseqüències econòmiques de l'avantprojecte de Llei del cinema de Catalunya. Hi ha el que disposa el Departament de Cultura com a document que reforça l'al·legació que presenten conjuntament Fedecine i el Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya. Fa uns dies, Fedecine i el Gremi en van oferir una altra versió (en castellà) a la premsa que va assistir a l'explicació de la futura Xarxa de Cinema en Català. Aquell altre document inclou un gràfic nou a les seves conclusions. En realitat, el que il·lustra el gràfic no difereix de les conclusions que redacta l'economista, però sí que es nota la voluntat de remarcar la intenció apocalíptica dels que van encarregar l'informe. En el quadre se sumen les despeses addicionals per doblatge, la variació de recaptació per decisió dels consumidors i la reducció de recaptació per la decisió dels exhibidors a potenciar els grans títols, arraconant els films independents (amenacen de deixar de projectar d'un 10 a un 15% de les pel·lícules a estrenar). En el panorama més pessimista, la disminució en recaptació seria de 19,2 milions, mentre que en la banda optimista de la forquilla es deixarien d'ingressar 3,47 milions.